Banalització

Últimament, els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’una certa polèmica al voltant d’una possible banalització en la forma com les institucions presenten la cultura al nostre país. Des del meu punt de vista, la polèmica és absurda, ja que la missió de tot ministeri (o conselleria) de Cultura és precisament la banalització, perquè per definició la seva tasca és, en primer lloc, la de preservar una cosa, un fet cultural, una obra artística que ja existeix, el contingut de la qual no pot modificar (en això tots estem d’acord), i, en segon lloc, la de difondre i fer accessible, és a dir simplificar, aquest contingut per fer-lo atractiu. La seva missió és essencialment la de promoció o, per dir-ho més clarament, la propagandística. El contingut li és completament aliè i, de manera coherent, no el toca. De fet, ningú pot tocar fins al fons el contingut de l’obra d’art si no és per crear-ne una altra (“La lectura és al llindar de la vida espiritual, pot introduir-nos-hi, però no l’és”, Proust) i, per tant, tota experiència profunda de l’art és inefable, i només s’expressa dins de l’art. D’aquí que tota polèmica sobre la manera de difondre el llegat cultural, passat o present, sigui superficial perquè la difusió, o millor, la propaganda, o encara millor, el màrqueting són de per si superficials. Polèmica superficial o sobredimensionada, com es va dir amb encert. Una altra cosa és que l’assimilació del fet cultural per la societat s’hagi anat empobrint en els darrers anys, o dècades; però el culpable no és el Ministeri de Cultura, que és només el missatger involuntari i, pel que conec, de bona fe, al qual li ha tocat accidentalment portar les males notícies. El responsable és un altre que cal tenir ben identificat: el Ministeri d’Educació, i amb noms i cognoms, els màxims responsables, ignorants i pocavergonyes tots sense excepció, de totes les ideologies i cap de bona des del punt de vista educatiu i cultural, que l’han dirigit els últims vint anys: una obra d’art no es pot banalitzar; una societat, en canvi, sí. Aquest és el verdader crim. Però sempre és més fàcil matar el missatger o odiar una persona concreta quan s’hauria de tenir la força mental i la integritat d’odiar tota la societat (com hem vist que han fet els artistes de veritat). 

Vist tot això, és lògic que qualsevol ministeri de Cultura hagi de tendir a la banalització pura, o benintencionada, perquè només pot fer el bé, i s’ha d’allunyar el màxim possible del contingut i del procés assimilatiu de la societat: dels judicis de valor. El Ministeri de Cultura ha de ser una imatge, una destil·lació de tot el nostre imaginari cultural oficialitzat, i per evitar la banalització, com dic, ha de ser una banalitat pura. Ha de consagrar infinits homenatges a les glòries nacionals, la història ja les rebaixarà. Ha de detestar els descobriments i els valors emergents, i només ha de promocionar el que ja està consolidat i sancionat objectivament: perquè la seva missió és ètica (com ja vaig dir en un altre article), no estètica, i la propaganda també té el seu codi deontològic.

A la imatge, "Av. Paral·lel" d'Alba Yruela. Galeria H20.