Repensar els museus d’art

L’extraordinària revista L’Esprit Nouveau, que dirigien Le Corbusier i Amedée Ozenfant, va promoure just a començaments de la dècada dels anys vint una enquesta entre els intel·lectuals europeus sota un enunciat provocatiu: Faut il brûler le Louvre? L’únic català que va contestar, el poeta i crític d’art Vicenç Solé de Sojo, va contestar: “Non, malgré la Joconde”. Em sembla que, avui dia, cap revista s’atreviria a plantejar una pregunta similar: cal cremar el Louvre o el MOMA o el Metropolitan… o el MNAC o el Macba… o, aprofitant que encara no ha obert, el DHUB? Potser ben aviat caldrà que, amb provocació o sense, repensem la funció dels museus d’art, no per cremar-los, és clar, però sí per dilucidar-ne el sentit en l’actualitat.

El museu d’art ha passat de ser un temple de la cultura minoritari a convertir-se o a voler convertir-se en un lloc massificat. Recordo que, d’estudiant, a començaments dels vuitanta, vaig pujar a Montjuïc per veure els frescos romànics, i estava sol. Fa poc li explicava, a un col·lega britànic, i no s’ho podia creure. Avui una experiència com aquesta sembla impossible i això que el MNAC no és un dels museus més visitats de Barcelona. Els polítics reclamen més i més visitants perquè, en la seva visió estreta i economicista de la cultura, pensen que “més és més”. Però no sempre és així.

Omplir de visitants un museu no és símptoma de rendibilitat cultural. Sobretot quan sabem que un percentatge estratosfèric dels visitants del Picasso, del MACBA, del MNAC o de la Fundació Miró són turistes. En el cantó contrari, el Caixafòrum es nodreix bàsicament de visitants autòctons. En aquest estat de les coses, què és millor? Ara que l’accés a l’art per internet és un prodigi, quan podem observar moltes peces amb un detallisme molt més gran que a les parets dels museus, hem de deixar l’experiència estètica directa a les mans dels majoristes de viatges?

Tenir moltes visites no és garantia d’excel·lència. Si els museus ja no són magatzems de patrimoni engabiat, si han de generar coneixement, com ho faran amb les sales plenes de gom a gom? Si els museus volen fer pensar, haurien de prendre decisions que combinin l’accés ampli amb una certa selecció dels destinataris a qui volen arribar. De vegades, “menys és més”; és a dir, potser és millor no arribar a tanta gent i comunicar millor. I tenir en compte el teu públic, les teves universitats, els teus potencials analistes.

Un museu no ha de ser un lloc fosc i exquisit per a minories privilegiades. No convé cremar-los. Però tampoc hem de caure en la ingenuïtat de pensar que tots els qui es fan una fotografia davant de la Gioconda acabaran fent una tesi doctoral sobre Leonardo.

Una postil·la: cal repensar els museus, però no cal que ens encaparrem gaire en aspectes en què tothom amb dos dits de front estarà d’acord: per exemple, que un museu nacional no s’ha de tancar al públic perquè un multimilionari indi s’hi pugui casar. Bé, tothom no, aquí hi ha una catèrvola de polítics que van fer-ho... Quins bemolls!

 A la imatge, copista en una sala del Louvre. (Foto Pau Minguet).