Un traficant d’idees a les fronteres de l’art: Vicenç Altaió

De la multidisciplina a la indisciplina. La revolució no té mitges tintes. Vicenç Altaió (1954) comença, als anys 80, una autobiografia intel·lectual sense subjecte de gènere transversal, ocupada per escrits sobre artistes i per la renovació en art com a moral. És la sèrie Tràfic d’idees, el gran poema conceptual de la postmodernitat, la crònica cultural d’un ull interrogador atent als batecs del món en què es mou. Una col·lecció que és alta literatura i disseny d’excel·lència: Perejaume, Uclés, Hannah Collins, Frederic Amat, Satué, Alfredo Jaar, Zush, Galdón i Tàpies han visualitzat els mots del periodista literari i els han escortat d’imatges impagables. “Fer veure que no saps, com un mag, i enlluernar, com a germà dels artistes.”

Després de títols essencials com ara Tràfic d’idees (1986), L’escriptura sense llançadora (1997), Desglossari d’un avantguardista (2000), Els germans (2002), El cervell i les venes (2004), La consola de Cadaqués (2007) i Un sereno al cementiri de l’art (2012), ara completa el decàleg amb un text de textos que comença amb la crisi d’identitat personal i que acaba amb la crisi d’identitat col·lectiva. De la multidisciplina postmoderna a la indisciplina social, cultural i política d’avui. El llibre, d’una gràfica brillant i encesa a càrrec de Claret Serrahima i Daniel Ayuso, en paper reciclat i un vistós joc tipogràfic, assaja sobre els polisistemes que conviuen i topen amb l’art, un procés de pèrdua gradual de la credibilitat. 

Recopilar textos publicats a l’Avui o a El Temps d’Art no significa que Altaió no hagi bastit un monument nou. Ben al contrari, el poeta renova el dir, juga a la combinatòria i reconfigura un llibre sense signatura, reescrit com a protagonista radical dels fets que conta, caminant ferm per una frontera de cruïlles i atzucacs. L’art té el seu llenguatge, transformador i lliure. És l’escriptura de la llum, sense totalitarismes ni fronteres entre els gèneres ni sentits unívocs la que permet investigar els límits de la música, la pintura, la fotografia, Barcelona, la provocació, la follia, internet, la gastronomia, l’Art del Gust de l’Ull, el respirar, les llibreries, la física o l’Estatut. Al final de cada text, unes línies en blanc ens criden a afinar el saber i a prendre notes de memòria. 

El pròleg de Xavier Pla situa Altaió dins el pensament compartit amb Eugeni d’Ors i amb J.V. Foix, defensors de la hipotètica contradicció entre tradició i originalitat. A l’epíleg, Rosa Maria Malet enllaça el poeta artista Altaió amb Joan Miró i n’aplaudeix la seva trajectòria. Que és, sens dubte, digna d’admiració.