El batec d’una papallona pot provocar un huracà

Comencem un any 2014 carregat de sorpreses i d’incerteses. Després d’un 2013 en què un rècord era superat per un altre, en una escalada sense precedents, el convuls, nerviós i especulatiu món de l’art entra en un abisme en què tot pot passar. S’especula que la bombolla del món de l’art pot explotar en qualsevol moment, encara que els artífexs d’aquesta festa –amb barra lliure per als convidats– no entreveuen un futur descoratjador. Tornem a sorprendre’ns amb el nou rècord del tríptic de Francis Bacon comprat per la germana de l’emir de Qatar, pel qual ha pagat 106 milions d’euros; una col·leccionista que gasta més de 1.000 milions l’any en art. I és que Qatar està de moda, i s’ha convertit en el major comprador d’art contemporani del món. Només cal veure el cost del projecte que Damien Hirst ha realitzat per a l’exposició d’Al-Riwaq: ni més ni menys que 20 milions de dòlars; xifra que sobrepassa el nostre volum de vendes nacionals, això sí oficials. Hirst, Warhol o Rothko són alguns dels artistes pels quals s’han pagat xifres desorbitades en subhastes per engrossir algunes de les col·leccions que presumeixen de ser unes de les més importants del món, ja que a cop de talonari tot és possible. A tal extrem ha arribat la disbauxa, que es rumoreja –en aquesta cursa sense rumb on ningú vol perdre pistonada– que la família qatariana vol adquirir la prestigiosa casa de subhastes Christie’s. Una operació rodona si es té en compte que a partir d’aquest moment l’adquisició d’obres d’art pot ser més que suculenta per a Qatar. Amb una cartera de clients i proveïdors de gran nivell adquisitiu, aquest país pot entrar en l’escena internacional del mercat de l’art per la porta gran. 

Després de l’espectacular xifra assolida per Jeff Koons –l’obra més cara d’un artista viu–, és destacable el nou auge que Warhol ha tingut en les últimes subhastes. L’obra Silver Car Crash (Double Disaster), del 1963, va assolir a Sotheby’s la xifra de 105,4 milions de dòlars, i es va convertir en l’obra més ben venuda del seu autor, ja que va doblar el seu rècord anterior amb 200 One Dollar Bills, per la qual es van pagar 43,8 milions de dòlars. Igualment, Edward Hopper, amb Eastwind Over Weehawkwen, amb una adjudicació de 40,5 milions de dòlars, gairebé dobla la xifra rècord anterior. Amb aquest panorama no és gens estrany que tots els convidats a aquesta festa prenguin posicions, no de manera particular, sinó ja en termes de països: russos, xinesos, asiàtics, americans, anglesos i, per què no, qatarians, lluiten descarnadament per aconseguir el preuat botí i liderar un mercat que ofereix impressionants beneficis. 

Ja vaig anticipar en un anterior article que era probable que museus en situacions econòmiques difícils es veiessin obligats a vendre part dels seus fons per fer front als deutes acumulats, abans de prendre la decisió de tancar. Encara que totes les fonts oficials desmenteixen aquesta possibilitat, el Detroit Institute of Arts està en aquesta llista negra que pot fer posar nerviosos els amants de l’art. Un dels museus més gran dels Estats Units es podria desprendre d’algunes de les seves joies i treure a la venda obres de Bellini, Bruegel el Vell, Van Gogh, Rubens, Dürer, Caravaggio, Rembrandt, Degas, Monet, Matisse, Cezanne o Gauguin i així fins a 65.000 obres. I no és que el museu ho desitgi, sinó que la ciutat de Detroit s’ha qualificat en fallida tècnica. Els seus gestors no descarten que aquesta sigui una de les fórmules per fer front a l’impagament de pensions, sanitat, seguretat, etc. La cultura està en venda, igual que tots els altres sectors en crisi, encara que aquí no sembla que aquest sigui el problema. 

En un àmbit més proper a nosaltres, algunes galeries barcelonines busquen sortides urgents, quan potser fa anys que ja ho havien d’haver fet. Barnadas Huang –ja implantada a Singapur– s’obre a un nou mercat, mentre que la Sala Parés de Barcelona ultima els seus preparatius per obrir a Xangai, una de les ciutats clau per prendre el pols del mercat de l’art, després de Nova York,  Pequín o Londres. Moltes peces d’escacs en joc en una partida de final incert.

A la imatge, la galeria Jordi Barnadas, a Singapur.