La pintura de Francisco Menéndez-Morán a la galeria Antonio de Suñer

La galeria madrilenya Antonio de Suñer (Bqrquillo, 43) acull l'exposició "Les Estacions" del pintor Francisco Menéndez-Morán, que estarà oberta al públic fins al 17 de maig. La formació a la Facultat de Belles arts de Madrid va marcar la carrera de Menéndez-Morán. Segueix fidel a la figuració. Així ho manifesta l'exposició que presenta en la Galeria Antonio de Suñer. Les seves estacions, tant del temps com de la vida, són una simfonia de llums atrapades en discórrer de les èpoques, de les temporades; sempre amb un paisatge de referència, cada quadre atrapa un moment diferent que marca el pas del temps. El seu ofici es mostra excel·lent. Ja va collir èxits, com el Premi Carlos de Haes, en 1989, en el jurat del qual figurava Antonio López, mestre del qual no s'oblida. Per això la seva proposta és minuciosa, treballada pinzellada a pinzellada fins a aconseguir unes superfícies plenes de matisos.

Fa vint anys que crítics com Juan Manuel Bonet deien de Menéndez-Morán que heretava a Corot, a Balthus o als italians del *Novecento. Avui incrementarien aquesta herència amb Hopper o Rothko, perquè el pintor ha anat més enllà i ha desenvolupat uns llenços que evoquen la solitud en el paisatge (Estiu en el paisatge de Santa María o La primavera en el paisatge de Santa María), la placidesa d'uns personatges que prenen el sol en una terrassa (Llum d'estiu o Terrassa a la primavera), o una experiència mística quan se centra en una part de l'entorn per arribar a cert toc d'abstracció, sense abandonar la seva meticulositat realista (Primavera amb cel rosa o Boira d'estiu). Pura metafísica.

Sempre atent al pas de les estacions, que modifiquen els colors del paisatge, Menéndez-Morán introdueix amb preciosisme elements que donen una altra vida als seus quadres, una dimensió més propera. En Crema de rostolls solquen els ocres unes fileres de fum que tenyeixen de poètica el panorama. Però, a més, reflexiona sobre l'abandó, sobre l'efecte que produeix el descuit. La seva Estació a cap part és d'un lirisme inquietant.

Els seus formats van des dels petits estudis, íntims i idíl·lics, com a Cel blau, que mesura 24 per 33 cm., fins a peces de dos metres d'alt per dos d'ample, com en el magnífic El Pòrtic, un quadre en el qual el temps atrapat des del segle XIII es manifesta minut a minut, inalterable, amb una presència que les centúries no han aconseguit enterrar. És un espai invariable i present, aliè a la corrosió pròpia del seu naixement en el romànic tardà. El mestratge de Menéndez-Morán ho ha embalsamat per presentar-ho ara en tota la seva esplendor.