Joan Iriarte a la galeria d’art Àgora 3

La galeria d’art Àgora 3 de Sitges ha bastit amb poemes fotogràfics de Joan Iriarte les parets dels seus àmbits lluminosos. La inauguració va convertir-se en una recepció formal que obre la temporada del bon temps.

Joan Iriarte treballa la llum des de l’ombra del seu barret Panamà d’aventurer; revisa els mites ancestrals barrejant-los amb les mitologies contemporànies dels artistes moderns; furga amb el seu objectiu cercant el volum, enganyant l’ull, suggerint poesia en cada un dels plecs d’una ocelleta de paper, emblema que l’acompanya en els seus poemes fotogràfics així com en l’escultura Postal de Sitges, reproducció d’una màquina de filmar que ret homenatge als homes i dones del Sitges Foto Film, instal·lada des del 2007 coincidint amb el 40è aniversari del Festival de cinema de Sitges, a la Torreta del baluard Vidal Quadras, emmarcant l’ermita blanca de sant Sebastià. L’imaginari d’aquest fotògraf, carregat d’humor subtil i d’amor ver a la poesia, aplega textures i conceptes contraposats. Iriarte juga i retalla, cita i beslluma, recorda i innova amb polivalència evasiva. Se’ns demostra coneixedor de la història de l’art i rinxola el rinxol presentant-nos una jocunda Mona Lisa esquinçada, apedaçada, fotocopiada, florida i amb ulleres de sol vintage, una volta de cargol a la impostura duchampiana (Marcel Duchamp intervingué aquest retrat arxifamós afegint-hi uns mostatxos, perilla de mosqueter i subtitulant-ho L.H.O.O. Q.).

En un escollit recull d’imatges Joan Iriarte passeja per temàtiques punyents, actuals i eternes, com el pas del temps, els equilibris del poder, la lluita generacional... A través dels símbols i dels estereotips de les cartes de la baralla espanyola Joan Iriarte ironitza amb finesa i subtilitat sobre els temes i problemes actuals com la monarquia, la sexualitat, la precària situació financera o l’avanç implacable del desert a causa del canvi climàtic. Crític i despietadament realista Iriarte, això no obstant, cerca l’harmonia i l’equilibri en totes les seves composicions fotogràfiques fent-nos adonar del truc i de la paradoxa com un mag filòsof. Des de l’alçada de l’experiència Joan Iriarte es delecta a mostrar-nos l’encant dels fruits saborosos: figues, plàtans, albercocs, prunes i melons. Honora i enalteix l’humil gotim de raïm, primera matèria del vi del terrer. Les icones del món civilitzat: una corbata, el paper, la ploma estilogràfica, aquella Mona Lisa leonardesca, les torres bessones novaiorqueses o el bitllet de dòlar americà esdevenen motius que Joan Iriarte, fotògraf transmutat en poeta, utilitza per evidenciar el constant canvi, la permanència del canvi.

L’ull funciona com a motor immòbil que exerceix l’atracció universal al voltant de temes eterns: temps, espai, veritat, beutat, bellesa. Arguments que desvetllen l’interès d’un Joan Iriarte desenganyat, en postura contemplativa i malgrat tot atent al més mínim detall, als imperceptibles canvis de llum que l’astre rei provoca en, per exemple, l’estàtua del monument al Greco, davant del qual sovint el veig assegut en la terrassa del Celimar, originari lloc de trobada dels pintors luminismes i privilegiat observatori des d’on Joan Iriarte frunzeix el front mentre entona un assaig de càntic plagiant Joan Oliver, Pere Quart, buscant un enigma i la solució immediata a la quadratura de l’esser circumstancial. Sóc fotògraf analògic en un jardí que ha esdevingut digital. Pur Joan Iriarte en estat productiu; contemplació transmutada en imatge que demana de ser interpretada.