“La realitat invocable” al MACBA

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) presenta l'exposició col·lectiva La realitat invocable, comissariada per Montse Badia (Barcelona, 1965), que recorre les múltiples opcions de consideració de la realitat que ofereixen les pràctiques artístiques. Amb aquest propòsit, la mostra reuneix un conjunt d'obres realitzades per artistes de contextos i generacions diferents, que reflexionen sobre el que existeix, la seva representació i mediatització, partint de l’«ara i aquí». Es podrà visitar del 10 d’abril al 31 d’agost del 2014.

Encara que la realitat és un dels grans temes abordats per l'art al llarg del temps, aquesta mostra s'hi apropa en un moment en què hi mantenim una relació complicada, en què prevalen les retòriques de distracció, els mecanismes de construcció de la realitat, la seva mediatització, ficcionalització i virtualització. Però alhora es constata una «passió pel real», pel que és genuí, per allò que és creïble.

L’exposició explora tots aquests aspectes a partir d’una sèrie d’interrogants: existeix una realitat al marge de la nostra percepció? Implica l’afirmació del real tant la vida com la mort? Pot ser la violència extrema el preu que cal pagar per desvelar algunes capes de realitat? El real és la quotidianitat, l’experiència personal? O la realitat són els altres? L’art pot tenir cap incidència en la realitat?

La realitat invocable s'inicia amb dos treballs de referència dels anys setanta: el vídeo The Girl Chewing Gum (1976) de John Smith (Londres, 1952), en què l’artista enregistra una escena en un bulliciós carrer londinenc mentre una veu en off sembla dirigir tant els moviments de la càmera com les accions que hi transcorren; i el documental dramàtic Als wär’s von Beckett (1976) de Lutz Mommartz (Erkelenz, Alemanya, 1934), que mostra un cruel i dramàtic intercanvi de retrets i acusacions, laments i frustracions d’una parella en crisi que, responent a la invitació del cineasta, van estar separats durant una setmana per retrobar-se davant la càmera.

Amb els treballs de Roman Ondák, Antonio Ortega y Núria Güell, la realitat entra, amb nous codis, al museu. Teaching to Walk (2002) de Roman Ondák (Žilina, Eslovàquia, 1966) és una performance en què una mare acompanya el seu fill a fer els primers passos en una sala d’exposició, un moment breu però crucial en la vida de tot ésser humà. Amb aquest petit gest, inspirat en la seva pròpia experiència personal quan el seu fill començava a caminar, Ondák ens convida a descobrir aquest instant, però no mitjançant la representació, sinó deixant que la realitat s’empari del museu, alhora que configura el treball artístic. A Sòcol Antonio Ortega. Un intent de glossar el concepte de demagògia (2013-2014), Antonio Ortega (Sant Celoni, 1968) instal·la dins l’espai expositiu un sòcol produït especialment per a l’ocasió, lleugerament més alt que el que correspon a la mesura estàndard. Amb aquesta mínima modificació i aquest gest tan senzill, Ortega dota l’àmbit museogràfic d’una «realitat amb finalitat pràctica», el converteix en un espai real. Núria Güell (Vidreres, 1981) busca la incidència directa en la realitat. Per això, ha creat Ca l’Àfrica, una cooperativa formada per alguns immigrants actualment acollits en unes naus industrials del barri del Poblenou. L’organització cooperativa és una eina que permet fer contractes de treball als seus membres, i d’aquesta manera regularitzar-ne la situació. Alguns integrants de la cooperativa han estat contractats en el context de exposició per dur-hi a terme tasques diverses.

Mireia Sallarès, Jeremy Deller y Phil Collins filmen la realitat. Le Camion de Zahïa (2003) de Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) presenta la història de Zahïa, una dona algeriana que regentava un camió de venda ambulant de pizzes en una plaça de Valence, al sud de França, fins que una nova ordenança municipal va prohibir estacionament d’aquest tipus de vehicles a la ciutat, coincidint amb la remodelació del centre urbà en centre comercial. En aquesta ocasió, la peça s’activa en instal·lar a l’espai públic un camió semblant al de Zahïa, que actua com a suport de projecció d’una tria de documentals que exploren temes relacionats amb la privatització de l’espai públic i la gentrificació. So Many Ways to Hurt You (The Life and Times of Adrian Street) (2010), de Jeremy Deller (Londres, 1966), narra la vida d’Adrian Street, fill d’un miner gal·lès, que va fer carrera com a culturista, amb aparicions estel·lars en programes de televisió i més tard als Estats Units, on va ser figura destacada del wrestling, la lluita lliure americana. La instal·lació ha comptat amb la col·laboració de Mikel Pascal i Javier Murillo, autors del mural inspirat en el documental.

El treball gerçe?in geri dönü?ü (the return of the real) (2005) de Phil Collins (Runcorn, Inglaterra, 1970) ) investiga la cultura postdocumental, que la televisió ha tendit a encarnar. En aquesta videoinstal·lació, uns quants participants en reality shows que sentien que aquesta circumstància havia afectat profundament les seves vides tenen l’oportunitat de tornar a explicar les seves històries, aquesta vegada en converses sense editar ni censurar.

Enric Farrés-Duran (Palafrugell, 1983) proposa recorreguts a partir de coincidències i trobades fortuïtes. Farrés-Duran clona el llibre d’Enrique Vila-Matas París no se acaba nunca, en què l’autor planteja una continuïtat entre el real i el fictici. Farrés-Duran fa una investigació per fets i llocs del «Districte Cinquè», entre la Facultat de Filosofia i l’Escola Massana de Barcelona, que es plasma en una instal·lació d’inputs i troballes, en un recorregut urbà comentat i en una publicació.

Rafel G. Bianchi (Olot, 1967) es proposa tasques que requereixen un gran esforç, de vegades per evidenciar l’absurd, no sols del treball en art, sinó potser també del món. A x metres de l’objectiu (2006-2014), una obra en procés que es proposa realitzar al llarg de la seva vida, recull una sèrie d’imatges que són el resultat d’una acció que consisteix a córrer, allunyant-se de objectiu fotogràfic durant deu segons, mentre el temporitzador i el mateix artista compten abans d’executar la fotografia. Acudits de vaques i pintors. Cabirol reenactment (2013-2014) consisteix a pintar el mateix paisatge a plein air una vegada i una altra damunt la mateix tela, cosa que posa de manifest la impossibilitat de la representació de la realitat.

Encara que la mort i la inseguretat formen part de la realitat, les nostres societats tendeixen a no acceptar-les. Per això creen sistemes, aparentment objectius, que apaivaguen les nostres pors i transformen allò que no ens atrevim a mirar en una cosa agradable i material: fan de la mort una cosa irreal. Per a Auto Portrait Pending (2005), Jill Magid (Bridgeport, Connecticut, 1973) ha signat un contracte amb una empresa que la convertirà en un diamant quan ella mori. El contracte, redactat com si fos una carta d’amor, especifica els detalls de la creació del diamant a partir de les seves cendres. La vitrina mostra l’arc de anell i l’encast, però hi falta la pedra, el diamant, per completar un autoretrat que, de moment, està inacabat.

La realitat invocable obre una línia de treball que tindrà continuïtat amb dos projectes addicionals que es duran a terme el 2015 i 2016, amb els quals el MACBA pretén articular de manera plural el seu compromís amb els cercles concèntrics de la creativitat i de la crítica que l’envolten per oferir vincles més estrets entre el ciutadà, l’artista i els valors que l’art vehicula.

A les imatges, a dalt, Jeremy Deller? “So Many Ways to Hurt You (The Life and Times of Adrian Street)”. Cortesia de l’artista ?i a sota, A x metros del objectiu (sèrie en procés) 2006-2014 de Rafel G. Bianchi. Cortesia de l’artista.