Manuel Solà: construint un home que torna a donar valor a l'esperit

.Anar a visitar el centre Museu de Can Mario a Palafrugell sempre té les seves compensacions. Aquí és on la Fundació Vila Casas dinamitza el món de l’escultura catalana: un ampli espai dividit en sales on es poden contemplar obres de la majoria d’escultors catalans del segle XX. A Can Mario (Fundació Vila Casas)  del 8 de febrer al 27 d’abril s'ha presentat una retrospectiva de Manuel Solà, un escultor de llarga trajectòria. Es va iniciar en el món de la plàstica a través de la pintura allà pels anys vuitanta, amb unes obres que aprofitaven el grafit, llavors de moda, per subratllar la seva disconformitat amb la societat que havíem creat i que ja manifestava, entre exaltacions de progrés i complaença, els desequilibris i injustícies que conduirien a greus crisis posteriors. El títol d’una obra de l’any 1989 és prou significatiu del seu pensament en aquell moment: No tenim esperança. I ho deia en plural, no com un crit personal, sinó col·lectiu. En l’aspecte formal, a poc a poc es va anar separant del suport de la tela emmarcada per pintar en cartrons i trossos de fusta que s’allunyaven de la superfície plana clàssica i s’apropaven a elements tridimensionals, a mobles, a tanques de jardí,... Era una pintura mes literària que pictòrica. Per això s’inclinà cap a l’escultura. Des del primer moment es va decantar vers una obra construïda, feta de ferros, fustes i pedres trobades. Elements que quasi mai modifica. Com ja he dit altres vegades, Manuel Solà es mou dins la via de les avantguardes clàssiques, tot emprant el collage, que va iniciar tímidament, el cubisme i que de manera revolucionària van utilitzar els dadaistes i els surrealistes per donar un nou sentit als objectes, per donar qualitat als objectes rebutjats i trobats. Deia que ell desenvolupa el collage de manera plenament personal, ja que no incorpora un objecte a una obra més o menys desenvolupada o acabada, com no dóna a un objecte un nou valor en si mateix, sinó que construeix l’obra amb elements trobats. És quasi la solució d’un trencaclosques no programat. Deia que ell construeix una obra que gairebé desenvolupa, desenvolupa un discurs literari, buscant una paraula, trobant una frase que va donant sentit al conjunt. Va tancant la peça amb un tros de ferro, amb uns estris de fusta, amb un còdol, tot construint una imatge poderosa d’un Kourus, d’un antic carro solar, d’un cap d’un nou profeta. Ara, si anem a Palafrugell, a la placa del Museu Can Mario, trobarem un personatge gegantí, l’obra més destacada de les que ha fet Manuel Solà. És un Kouros fet amb milers de ferros que resumeix la trajectòria estètica i conceptual de l’artista. Aquí és on el vessant constructiu de l’escultor assoleix una dimensió coral, basculant entre l’èpica creadora i la mística. Manuel Solà va transitar, en els anys inicials de la seva trajectòria escultòrica, pels camins màgics dels carros solars d’antics europeus; va transitar entre els rastres d’antics i nous combats; sempre apropant-se i exaltant els sentiments més diàfans de l’home. Però arribà un moment en què aquest home era incapaç de lligar-se als símbols i era del tot necessari construir una nova generació de caps ben estructurats i ments que giren vers les essències. Va arribar un moment en què l’home nou cal que connecti amb l’home més vell. I aquí és on intervé Manuel Solà, construint un home que torna a donar valor a l’esperit. A la imatge, detall de "Mirant enrere" de Manuel Solà.