Taüll, Tàpies i el romànic

L’oportunitat d’una exposició de Tàpies al MNAC ha posat de manifest per coincidència d’habitacle l’obra del pintor contemporani amb la presència al mateix complex d’un dels més importants conjunts al món de l’art romànic, el que es refereix i relaciona amb la Catalunya medieval naixent. Aquest fet, tanmateix, s’enllaça amb un altre fet ocorregut el 1955, del qual es té un document d’excepció, com és una fotografia en què, a la base de l’absis de Sant Climent de Taüll, hi són presents set artistes catalans joves, tots ells en plena dèria i eufòria creativa plàstica, cadascú segons el seu tarannà, segons la seva manera d’entendre políticament la societat, però tots ells enfocats vers la creativitat. Els artistes són: Jaume Muxart, 1922; Josep Guinovart, 1927; Joan-Josep Tharrats, 1918; Marc Aleu, 1922; Antoni Tàpies, 1923; Modest Cuixart, 1925, i Jordi Mercadé, 1923. El que tenen en comú –si bé cal reconèixer que no foren els únics del  moment– és la creativitat enfocada vers la modernitat: cubisme, expressionisme, surrealisme, informalisme, i s’han plantat davant l’absis romànic perquè en l’estructura i composició no acadèmica que hi perceben troben la pròpia identitat i, ultra, les arrels d’un art català fet aquí amb sentiments i procediments autòctons. El que cadascun dels fotografiats fa respon al compromís de la modernitat i de la creació en la qual viu Catalunya. Tanmateix, aquest punt de bravura no anà més enllà de la fotografia que els féu Francesc Català Roca; però no deixa de ser la imatge d’una voluntat que cadascú desenvolupà tot seguit a la seva manera i segons la seva potència creativa. Però en l’actualitat els organitzadors d’aquesta Visita al romànic, en companyia d’Antoni Tàpies han volgut trobar un acostament especial entre Tàpies, la seva sensibilitat i la seva obra, i l’art romànic (ja hi havia un text d’Arnau Puig al número 4, 1948, de Dau al Set), del qual l’artista té opinió pròpia expressada en textos i declaracions posteriors. Parafrasejant-lo una mica, el pintor diu (1987): “L’art no demana intel·lecció, però sí ressò a la sensibilitat de l’observador”, i, referint-se al romànic, hi afegeix que “es pot gaudir de l’art només pels seus valors estètics; “cal només que mostri actitud espontània, popular i vivent”. Tanmateix, uns anys més tard (1992), tot matisant, precisarà que “l’art té un sentit misteriós i sagrat de les coses”, aspecte que “implica cercar formes que trenquin l’estructura, la composició”, un objectiu que permet que “l’art esdevingui màgic, comunicatiu i que pugui transformar la ment de les persones que el contemplen”; “l’art –arriba a dir Tàpies– ha de terroritzar l’espectador comunicant-li el sentit misteriós i sagrat de les coses”, i a l’ensems “també les arrels del país”. Com podem verificar per aquestes referències, Tàpies en el transcurs dels dies modificà essencialment la seva actitud davant l’art, i passà d’un esteticisme formalista inicial a entendre l’exercici de la pràctica de l’art com un messianisme anunciador d’un determinat sentit del món i de l’existència: fer-nos adonar d’una singular atracció distanciada per tot allò que és transitori, feble i passatger.Tàpies rebla que aquesta hauria de ser l’actitud pròpia de tot aquell que se senti en comunió amb la seva obra. “La visita” culmina amb un collage seu conformat per un segon fons d’extracció d’una pintura romànica, una corda i una barretina. A la imatge de Català-Roca, Grup Taüll l'any 1955. MNAC. Dipósit del Fons d'Art de la Generalitat de Catalunya.