On comença l'art efímer i acaba la jardineria

Considero que l’exposició de flors de Girona ha aconseguit donar valor a la gent que des de professions diverses s’aproxima sense por i es consolida en la creació d’espais efímers, en un pas més en la definició d’aquesta disciplina artística que anomenem art efímer. Des del punt de vista personal, a partir de la meva participació en aquests esdeveniments, puc assegurar que els muntatges efímers generen un programa de treball que m’ha ajudat a desenvolupar processos creatius i a formalitzar conceptes artístics que s’han convertit en grans obres o que, si més no, m’han ajudat a depurar un estil estètic i compositiu. Per tant, l’exposició de flors és un gran escenari d’investigació i de creixement de nous professionals, molts dels quals es consolidaran dins l’àmbit de l’art. Crec que té components basics que justifiquen el seu èxit, com ara que forma part d’una mostra col·lectiva en què la individualitat queda vestida, el baix pressupost, el temps i la multitud d’espais diversos i únics, que obliguen a fer que l’obra s’hagi d’adaptar al lloc... per tant, el treball força a fer una reflexió i a desenvolupar idees que s’han de consolidar en una data determinada. Com a paisatgista penso que observar el paisatge ajuda a entendre’l i, seguidament, a interpretar-lo; això fa que per si mateix sigui un gran magatzem de recursos creatius per al disseny de projectes o la creació de nous paisatges tan naturals o tan especials com un desitgi. Per tant, els muntatges efímers en són una mostra a una escala determinada. Tot i això, aquest esdeveniment m’ha portat a observar que és nomes un tema d’actitud personal. Com en algunes professions, en l’exposició de flors, la jardineria, a través de la sensibilitat i la concepció artística, trenca els seus límits per esdevenir simplement art. Plantejar un treball amb materials naturals i la recreació d’espais implica una investigació en textura, color, volum, composició, llum, espai...  igual que amb altres professions, com per exemple l’arquitectura, l’escultura, la pintura... Per tant, es fa difícil, si es disposa de sensibilitat, entendre els límits d’on acaba una pràctica o una altra. Aquesta indefinició de límits de la jardineria fa que arquitectes, interioristes, dissenyadors industrials, grafistes, estudiants de belles arts, etc. en l’exposició de flors es converteixin en jardiners sense problema de professió. Aquest és el gran èxit de l’esdeveniment, en què la hibridació de disciplines fa que el més important sigui disposar d’un espai per poder desenvolupar un muntatge, una obra per plasmar una voluntat artística. Puc entendre que l’obra esdevingui art quan la persona que la mira, la interpreta i la gaudeix l’eleva a aquesta categoria d’art efímer. L’exposició de flors ha aconseguit fer dels jardiners artistes de l’efímer, això ha fet que multitud d’altres professionals hagin volgut ser jardiners per poder desenvolupar el seu art dins els límits poc definits que genera aquesta professió. A la imatge, instal·lació a la Plaça dels Jurats de Girona. Martirià Figueras.