Carles Duarte i Montserrat, president del CoNCA

Carles Duarte i Montserrat va néixer a Barcelona. És poeta i lingüista. L’any 2012 va ser nomenat president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) i, a més, dirigeix la Fundació Lluís Carulla. La seva trajectòria cultural i literària ha estat guardonada en nombroses ocasions, destaca, entre d’altres, la Creu de Sant Jordi del 2007. Fa pocs dies, va rebre de la mà del conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, el premi Ramon Fuster. Ras i curt: per què serveix el Conca? És un organisme que neix de l’experiència de l’Arts Council del Regne Unit i de l’expansió d’aquest model a molts altres països. No és una invenció catalana, una originalitat dels nostres polítics o gestors culturals, sinó que incorpora a Catalunya un model de gestió de les institucions culturals i dels recursos dedicats a la cultura que parteix de la premissa que l’activitat pública, en aquest camp, no pot quedar segrestada per la confrontació partidista. Ha d’haver-hi un organisme de caràcter transversal, liderat per persones del món de la cultura, que gestioni el màxim de competències i que tuteli l’acció cultural del conjunt de les altes institucions. El Conca s’associa a la transversalitat, l’objectivitat i la neutralitat, a la distància que permet evitar rutines i rigideses i mirar més enllà per veure quines són les polítiques culturals del futur. A l’Estat espanyol no hi ha un organisme d’aquest tipus, però això forma part de la seva manca de tradició democràtica... Com neix el Conca i quines són les perspectives de futur? Va sorgir com una reivindicació dels sectors culturals i coneixent quina és la vocació de les institucions públiques i el paper que els actors culturals hi han de jugar. És veritat que va néixer en certa manera plantejant un conflicte, redistribuint competències i funcions. Hem de ser conscients, però, que la situació actual s’haurà de reconduir amb un augment de competències més àmplies que les que té actualment. En aquesta etapa no hi ha una pugna competencial amb el govern, encara que estem convençuts que el Conca hauria de tenir més capacitat de decisió i més recursos. Ara, però, la situació del sector és extremadament greu i la prioritat no és enfortir l’organisme, sinó aconseguir el màxim de recursos destinats als sectors culturals, perquè el futur del país s’ha de basar en la creativitat i la cultura. Molta gent es pregunta per què cal invertir en cultura i, sovint, es veu el sector més com una despesa que com una inversió. L’aportació que fa la cultura a la riquesa és molt superior a la que rep en subvencions i ajuts, hi ha una desproporció enorme. La cultura aporta globalment molt més del que rep, i això és un fet indiscutible. No és un factor extern, sinó un factor dinamitzador de l’economia i això s’ha de reconèixer i potenciar. A més de president del Conca, dirigeix la Fundació Lluís Carulla. Sí, un privilegi. Amb una trajectòria de 40 anys, treballem en àmbits diversos, com ara el món del patrimoni, l’art, l’ensenyament o el món editorial, entre d’altres. És un bon exemple, que es comença a replicar, per contribuir entre tots a enaltir la cultura i posar-la en el lloc que es mereix en el conjunt del país. I té un vessant literari. Acaba de publicar un nou llibre, La mà del temps, amb la fotògrafa Maite González. Des del 1984 i fins avui he anat construint una obra poètica amb uns eixos temàtics que tenen a veure amb el somni com a motor de l’existència, amb l’oblit com a erosió del que hem viscut a través del temps, la pell com a exaltació de la sensualitat. I es nodreix amb referents com ara els textos bíblics, textos de l’antic Egipte, les Metamorfosis d’Ovidi... I col·laboro habitualment amb artistes plàstics - visuals. Com veu la qüestió de la cultura dins del debat de l’Estat Propi? Personalment, l’estat propi em sembla una opció raonable perquè hi ha un marc polític que s’està demostrant excessivament rígid per poder aplegar les energies del país. Amb independència de quin sigui l’escenari definitiu, jo no el prefiguro perquè em sembla que el president del Conca no s’ha de pronunciar sobre si Catalunya ha de ser independent o no, no podem obviar, però, aquest escenari i deixar de reflexionar sobre com hauria de ser la cultura en una Catalunya sobre la qual tinguéssim capacitat de decidir plenament. S’hauria de modificar el marc legislatiu sobre mecenatge perquè s’hi poguessin acollir sectors més amplis del país i destinar-hi més energies des del sector privat. La cultura d’un país no pot ser només fruit de la responsabilitat de les institucions. Catalunya ha de pensar quin model cultural vol tenir, i això té a veure amb l’equilibri públic-privat, amb l’estructuració territorial del país en relació amb els equipaments culturals, amb la internacionalització, amb el recurs de la cultura com a espai de projecció cap a fora, amb una aposta per la formació... Es pot debatre si Catalunya ha de ser un país independent o no, però el que no es pot deixar de reclamar és que sigui un país culte, i això requereix que ens prenguem seriosament la cultura. Està previst tenir una SGAE o una VEGAP catalanes? S’ha de tenir clara la premissa que la propietat intel·lectual i la propietat artística s’han de retribuir. Si no volem convertir la cultura en un territori amateur i de qualitat limitada, ha d’haver-hi mecanismes de protecció de la creació. Seria convenient que hi hagi organismes que ho puguin fer des d’una perspectiva catalana, però sobre això no formularé una proposta concreta perquè s’ha de veure quin és l’escenari que es crea després de la modificació de la llei de la propietat intel·lectual i l’evolució del mapa polític.