El cosmos Beneytià al Museu de Montserrat

Antonio Beneyto (Albacete, 1934) és, sens dubte, un dels nostres creadors més compromesos amb la causa surrealista. Creador fluídic, cosmogònic, polièdric, en l’escenari d’una postmodernitat, de cert, poc permeable a l’esperit oníric. La fractura epocal del Maig del 68 va tenir dues derives fonamentals en el terreny de les arts visuals a Catalunya –la conceptual i la plàstica formalista–, sense advertir potser que el surrealisme no només va ser el nostre moviment fundacional de l’art d’avançada, sinó que tal vegada va ser l’esperit que millor harmonitzava amb aquell crit pancartista de l’època: “Els meus desitjos són la realitat” (Nanterre) o “La millor manera de ser realista és somniant” (Sorbonne). Beneyto ha estat designat per Carlos Edmundo de Ory el millor valedor del postisme, moviment surrealista que va ser creat el 1945 a Madrid, i primer corrent de l’avantguarda de la postguerra a la península. En efecte, els seus principis són encara defensats pel nostre creador: unitat de les arts, fluïdesa de l’incoscient, claredat comunicativa, revificació de la iconografia surreal: ulls, escales, formigues, bèsties, sexes... Qualitats que, emperò, Beneyto aprengué també a la Barcelona llibertària dels seixanta, en la qual ell desembarcà provinent de Mallorca, el 1967. Beneyto, fins llavors escriptor i editor dels Papers de Son Armadans, de Cela, entra llavors en contacte amb la comunitat llatinoamericana surrealista, i amb personalitats com ara Gimferrer, Brossa o Juan Eduardo Cirlot. Va ser el poeta Cirlot qui descobreix el seu talent com a dibuixant, i que el reivindica com a dibuixant meteòric. Des d’aquell moment, Beneyto comparteix escriptura, edició i arts plàstiques, en el seu taller obert al barri del gòtic barceloní. És poc amic dels media, i per això creiem que mereix aquest homenatge. Cinc dècades de trajectòria, en el curs de les quals el creador s’ha manifestat a través d’una gran quantitat de tèncniques que l’exposició de Montserrat vol mostrar: la pintura, l’escultura, la ceràmica, l’obra sobre paper, els ventalls, els llibres il·lustrats... un cosmos beneytià, caos diàfanament comunicat, des del seu delirant univers iconogràfic, que té com a protagonista l’home i el seu zel davant del món. L’home centrifugat, l’home desdoblat, l’home horroritzat, l’home trasnmutat en bèstia o rizoma vegetal. Un humanista en la cruïlla del tecer mil·lenni; per tant, com tants grans escriptors l’han reivindicat en aquests anys: Cela, Vázquez Montalbán, Porcel, Parra, Corredor Mateos; les minories maximalistes que ell tant ha estimat, estímul d’una art fluídica que reivindica una constant històrica i vigent: el surrealisme com a actitud llibertària davant la vida i l’art. L’exposició es va inaugurar el 3 d'abril al Museu de Montserrat i es podrà veure fins al mes de juliol.