25%: de Venècia a La Virreina, Centre de la Imatge

La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona presenta des de l'11 d'abril al 27 de juliol 25% Catalonia at Venice. Els diuen alguna cosa aquests noms? Noèlia Asensi, Pedro González, Joan Andreu Parra, Alejandro Roldán i Gessamí Sánchez, Mamadou Kheraba, Aura Jobita i Cynthia Terrade? Són persones que viuen al país i que parteixen de realitats molt diverses, persones d’aquí i d’allà que pertanyen a una societat malalta que ha vist com els somnis d’altres moments, no pas gaire llunyans, s’han esvaït darrere la cortina de fum que ha deixat al seu pas l’etèria però fatídica bombolla immobiliària. La desocupació, la principal preocupació dels ciutadans en l’actualitat, ha estat i és encara –malgrat els esforços de polítics d’allà i d’aquí, també, per oxigenar les dades encara massa fluctuants de l’atur–, un veritable drama social. No coneixem la realitat de totes aquestes persones; de fet, dubto que tinguem la capacitat de viure la seva experiència personal, i no és tant perquè no siguem capaços de sentir cap empatia, sinó més aviat perquè molt probablement tenim familiars o amics en la mateixa situació. Ara bé, si visitem la proposta expositiva que Jordi Balló projectà per representar  Catalunya en la 55a Biennal d’Art de Venècia –celebrada entre els mesos de juny i novembre del 2013 i que del 10 d’abril al 27 de juliol es podrà visitar a la Virreina, Centre de la Imatge–, la nostra mirada pot prendre una nova percepció. L’artista barceloní de projecció  internacional Francesc Torres, que té una extensa trajectòria a l’hora de compondre eloqüents narracions contemporànies, sovint, associades a temàtiques de component social i de rerefons polític, se sentí amb l’obligació d’actuar per aconseguir plasmar l’angoixa que li provocà veure com la desocupació “s’havia convertit en una abstracció i els desocupats, en entitats deshumanitzades”. A partir d’aquesta premissa, Torres seleccionà vuit persones, totes elles en situació d’atur, i intentant abastar l’espectre més ampli de la societat, i els demanà, en una primera fase del projecte, que aportessin un objecte personal de contingut emocional que tingueren a casa i que l’artista documentaria amb múltiples sessions fotogràfiques, juntament amb un retrat de grans dimensions de cada una d’elles. La segona part de la iniciativa se situa entre les parets de l’edifici blanc de Meyer, a la plaça dels Àngels; cada participant havia de seleccionar una obra de la col·lecció permanent i explicar el perquè de la tria a la cineasta Mercedes Álvarez, el material resultant passaria a formar part de l’exposició. Així doncs, el corpus expositiu de la mostra –integrat per fotografies, vídeos i obres d’art– resultava ser un exercici narratiu en què l’espectador s’interpel·laria, segur, sobre quines són les funcions de l’art. Sempre és interessant acostar-nos a l’art des d’una nova mirada, i no em malinterpreteu, però és curiós com una vegada més, i no pas perquè no hi hagués possibilitats, els vuit protagonistes no van disposar d’un bitllet d’anada per ser presents en l’acte d’inauguració, que els hauria permès formar part d’això què en diem cultura. A la imatge, Francesc Torres.  Mamadou Kheraba Rame. Senegalès de 43 anys que viu a Barcelona des de fa 15 anys i que treballa en el reciclatge.