Navarro Vives: "Evanescències en el silenci"

Com éssers a mig camí entre el cel i el mar, les figures de Josep Navarro Vives (Los Sarrasins, Occitània, 1931) apareixen i desapareixen tot deixant al seu pas cants de sirena en forma d’esclats lluminosos, que atrapen els ulls de l’espectador embriagant-los de color. La galeria Manuel Barbié de Barcelona ha presentat els últims treballs d’un artista inquiet, les mans del qual es mouen amb la mateixa comoditat dins dels pastels, l’oli sobre tela i sobretot la tècnica mixta. Si tinguéssim en compte les formes ondulants, els esclats de color i una certa metafísica en la pinzellada, seria fàcil dir que les seves obres beuen de l’expressionisme alemany de principis del segle XX; però, tot i que l’existencialisme hi és latent –de fet ell mateix coincidí amb Jean Paul Sartre en el seu periple creatiu parisenc i les seves visites al Café Flore i la Colombe–, no es pot dir que aquest existencialisme sigui tràgic, ni angoixant, ni tan sols pessimista, sobretot gràcies a l’ús d’una paleta cromàtica potent i lluminosa que ens faria pensar en la tradició colorística inherent a la pintura mexicana. Es diria que Navarro Vives fa, des de la realitat a voltes opressiva de l’ésser humà, una fugida endavant. Ho demostren les seves figures levitants, que anhelen escapar-se de les arrels terrenals per buscar nous reptes, nous mars i nous destins. Tanmateix, no apareixen en les seves obres massa simbologies, no hi ha puntals en els quals l’espectador pugui basar la seva imaginació i fer conjectures. Navarro Vives ho aposta tot al factor atracció, a un cert hedonisme de la mirada, ja que no dóna pistes més enllà de la fascinació que pugui sentir l’ull per les ombres, els traços que s’escapen aquí i allà en forma de línies rectes i recargolades –que ens farien pensar en algun codi o llenguatge ancestrals– els colors i el món de les aparences. De fet, les “presències-absències” de Navarro Vives són com mariners a la deriva sense rumb definit que naveguen enmig d’una boira avellutada a la recerca d’un horitzó promès que, ni elles ni nosaltres com a espectadors, encara no acabem d’albirar. Suggerir més que mostrar, aquesta podria ser la premissa al voltant de la qual gira aquesta seva i més recent exposició, jugar amb la mirada i proposar trencaclosques que parteixen de l’abstracció i encisen la retina a través de forts punts de llum que permeten llegir les seves composicions des de diferents punts de vista. Res més que mostrar i compartir, a través del maneig de la tècnica i les aportacions d’una dilatada experiència, una inquietud creativa i vital també inherent a aquest artista. A la imatge, oli sobre tela de Navarro Vives.