Com exposar en una galeria (I)

Bonart inicia una nova secció,  “Com exposar en una galeria”, que escriu el conegut galerista Fidel Balaguer i que s’anirà publicant en el decurs de les pròximes edicions de la revista de paper. “Buenos días, estamos interesados en efectuar una exposición de pintura y escultura en su galería. Les agradeceríamos indicaran disponibilidad de fechas y condiciones de la sala. Attent. MD Martínez.” Sense més ni més, vaig rebre aquest correu electrònic un dia al correu de la galeria, i va ser la gota que va fer vessar el got. Vaig pensar que havia arribat el moment de fer alguna cosa per intentar explicar de què va tot això; és a dir, com s’arriba a exposar en una galeria essent un artista conegut o desconegut, per què uns artistes treballen amb una o diverses galeries i la majoria no ho aconsegueixen, per què després d’anys de treballar amb una galeria es trenca la relació entre l’artista i el galerista… i tota una llista dels perquè difícils de respondre. Anem a intentar, explorar, explicar i entendre una mica tot el complex món que envolta una galeria d’art; anem a parlar amb els galeristes, amb els artistes, amb els crítics, amb els comissaris, amb els col·leccionistes i amb els directors dels museus, que són els sis col·lectius que formen el mercat de l’art contemporani. Sabent que cadascun dels quals és singular, que cadascun és en realitat una persona que forma part d’un grup que professionalment fa alguna cosa semblant però que es fa difícil parlar de galeristes en general, d’artistes o de col·leccionistes, quan en realitat hi ha diversos tipus de galeristes, d’artistes o de col·leccionistes. Aquesta diversitat dels diferents agents és la que moltes vegades provoca els milers de malentesos que es creen en les relacions entre ells, en no coincidir en el mateix model professional i en pensar que només hi ha un sol tipus de galerista, els galeristes són tots iguals! Un sol perfil d’artista, de crític o de col·leccionista. No farem una llista dels diferents perfils de cadascun dels col·lectius, sinó que intentarem parlar dels més interessants, dels que realment actuen i acumulen una experiència per ser considerats com a tals. Perquè més o menys en el nostre país hi ha estudis més o menys oficials per començar a ser artista o crític, però no hi ha cap tipus d’estudis per ser galerista o per arribar a ser col·leccionista, amb la qual cosa els galeristes arriben a ser galeristes per diversos i estranys motius, com la majoria dels col·leccionistes. Estem parlant dels diversos agents del mercat de l’art, però sorprenentment moltes vegades l’artista, el crític o el galerista o no els coneix o no dóna la importància que té saber que forma part d’un col·lectiu, que cadascun d’ells necessita l’altre, que sense la interrelació entre ells no s’aconsegueix l’objectiu desitjat, que centenars i milers d’artistes han desaparegut en desconèixer aquesta dada, que desenes de galeries han tancat en desconèixer aquesta realitats i no actuar estratègicament en aquesta direcció. Però tornem al correu electrònic del principi; si l’envien potser és perquè els funciona, perquè hi ha galeries que funcionen així, perquè hi ha galeries que lloguen l’espai, que lloguen el metre quadrat, que cobren per quadre penjat, perquè hi ha artistes que paguen per exposar, que paguen per participar en una fira, que paguen per sortir en un catàleg o en un llibre… perquè hi ha pintors que pinten el que venen i hi ha artistes que venen el que pinten. I és que en el mercat de l’art hi ha mons i mons… hi ha mons i submons, hi ha diners i es fa negoci, però el més important, el més difícil és conèixer com es funciona en cada situació, allò important és no enganyar, que cadascú defineixi amb claredat la seva funció, que la transparència faciliti el coneixement. A la imatge, el galerista Fidel Balaguer, autor d’aquesta sèrie d’articles,  amb el col·leccionista Jordi Gimferrer; Lluís Coromina, president de la Fundació Lluís Coromina i l’editor Francesc de Dalmases. (Foto Pere Duran).