El bumerang polític

Una de les meves preocupacions bàsiques ha estat generar contextos de discussió. Deu ser perquè m’agrada discutir, probablement més en el sentit francès (discuter), el significat del qual està aliat a simplement parlar, tenir una conversa. De fet, m’agrada pensar que el treball en cultura està fet de discussió, que es tracta de posar en discussió el treball d’uns altres per continuar conversant. En el fons sóc deutor d’un enfocament molt kantià i d’allò d’una finalitat sense fi o una finalitat que és una fi en si mateixa. D’aquí també la vocació crítica: la crítica considerada com el lloc en el qual s’exerceix aquesta conversa i aquesta discussió amb altres parells. Serà kantià, però la relació i la conversa entre iguals és també molt contemporània. En el nostre context, aquesta condició crítica i discutidora de l’art i la cultura semblen assumits i incorporats. Fins i tot hi ha una certa tendència a la batalla. Des de fa temps, molts en el sector de l’art s’han mantingut alerta i vigilants davant les intromissions polítiques i les decisions administratives. La qual cosa ha portat al fet que en ocasions la producció dels treballadors de la cultura (en qualsevol dels seus formats) s’assemblés més a una baralla sindical que a una autèntica pràctica cultural, ja no només crítica i discutidora, sinó també discursiva. En efecte, és només una sospita o una sensació, però sembla que des de l’art estem més atents i decidits a reaccionar davant disputes polítiques i administratives que a discutir sobre assumptes artístics i culturals. Podria semblar que això passa com una manera de mantenir les formes i no picar el col·lega (l’igual); és a dir, trobar punts de suport comuns per començar una guerra contra l’aliè, com si es tractés d’una reacció corporativista. I, no obstant això, justament les disputes polítiques i d’ordre administratiu són usades per desacreditar treballs que ni es discuteixen ni es debaten ni es qüestionen en termes culturals o artístics. És a dir, que sí que hi ha disputa, que sí que hi ha crítica, però sense discussió, i així no es genera discurs. Fa temps, en un article, ja alertava que, quan l’intel·lectual es dedica a fer el treball de l’administrador, no li queda temps per al seu autèntic treball… I així les raons polítiques (i hi insisteixo, d’administració) passen per sobre de les raons culturals, artístiques i personals; quan, sobre la base d’aquesta finalitat sense fi que comporta la discussió crítica com a tasca prioritària del productor cultural, l’ordre és invers: la cultura, per sobre de la conjuntura i, per sobre de tot això, l’individu. En aquest ordre és quan el paper de la cultura i del productor cultural esdevé absolutament polític. Així, que, com un efecte bumerang, probablement en fer política estiguem perdent el polític. A la imatge, "Conversations 4" de Danny Lyon (Foto Colectania).