El radical sentit

Perduts els vents giren les nostres llars Buscant perduts els vents l’eix de l’espiral On d’un mateix escolar-se. Temps sec, En llisa mar, full mirall del finit.   Els rius del mar es desfan en les ones Sense destí. El poeta és víctima De l’infinit, de quàntiques nits, Ressò de mots com còdols rodolant.   Escolta el mar, edats dipositades En runa, flors. Floten els llibres molls Portats pels vents en l’onada primera   Per construir una llar amb papers En el secret. Els llibres són la llar Per al lector que tremola de fred.   El poema va ser escrit a Cadaqués, en les turbulències d’una crisi professional i política i a punt d’entrar en exili, l’endemà d’haver llegit els cants que componen Les aurores de la tardor, de Wallace Stevens. Era un migdia de vent, una tramuntana que seguí un fort vent de mar, humit. Arraulit entre les pedres negres, a la punta, obert a cel i mar, enclotat, escrivia comptant síl·labes i ritmes i enllaçant sintagmes amb imatges noves, a les pàgines mortes, pàgines regalades d’una antologia de poesia nord-americana del segle XX, a través de Harold Bloom. Mentrestant, a l’entorn, una nena i un nen d’edat curta jugaven, distretament i a crits, a buscar eriçons de mar, fet que potenciava la distància que el poema aixeca entre la natura, la poesia i la interiorització. Aquest és també un poema oblic. La nit anterior, en un sopar amb l’artista Jordi Colomer, aquest explicà que projectava una nova obra d’art per a la Normandia, a Caen, al nord-oest de França, on s’havia iniciat la reconquesta dels americans aliats contra els nazis. Colomer em contà que al costat del cementiri alemany, atapeït de creus de pedra negra, hi havia un altre cementiri, l’americà, amb creus de fusta blanca. A Caen foren instal·lades diverses cases prefabricades en sèrie, segurament el primer prototip nord-americà a Europa. Encara que no en queden testimonis arquitectònics, per encàrrec de l’artista sembla haver-se’n trobat una, de casa, coberta de fulles i vegetació.  L’artista pretén traslladar la casa de lloc i convertir el prototip en un petit museu domèstic, on projectar-hi una selecció d’imatges en moviment referides a l’arquitectura, la natura i l’abstracció. A la nit, en estat d’insomni, la casa se’m feia present enmig del cementiri. El poema és un acte heroic i víctima alhora de la pròpia poesia enfront de la vida familiar i quotidiana, i un testimoni de la força enfront del destí, com ho són les víctimes i els herois dels conflictes a gran escala, fills de les religions i de la política. L’estètica ens remet a un ésser visible que després d’una idea habita en una cabana deserta, a la platja. A la imatge, "La soupe americane" de Jordi Colomer.