La cultura del "m'agrada"

La cultura digital ha canviat la nostra manera de llegir textos. Llegim en diagonal, en forma d’hipertext o a partir de paraules clau. Les xarxes socials han tingut un paper destacat en aquest procés. Encara que ens costi reconèixer-ho, el botó m’agrada està tenint un gran impacte en la manera en què ens relacionem i accedim a les manifestacions culturals. El món del Facebook està determinant i homogeneïtzant els comportaments. Algun dels nostres 2.000 amics (dels quals personalment potser coneguem 350) penja una foto d’un viatge i cliquem m’agrada, un artista que coneixem fa públiques imatges de la seva última exposició i escrivim un ràpid i entusiasta comentari, algú més posa en el seu mur una foto d’un plat exquisit que acaba de preparar i premem el m’agrada, es mor un actor que apreciem i diem m’agrada amb la icona del polze cap amunt, encara que en realitat el que volem dir és que ens afecta, que ho lamentem i que ens agrada recordar-ho per les seves memorables actuacions. Algú més penja un enllaç sobre una situació denunciable (el maltractament d’un animal, un artista víctima d’un cas de censura o la introducció d’una nova llei que ens fa retrocedir fins als anys 50) i hem de dir m’agrada, encara que sobreentenem que el que aplaudim és la denúncia dels fets. Igual de limitats estem quan volem reaccionar davant notícies relacionades amb la cultura; per exemple, amb la publicació d’un article sobre un tema artístic. Diem m’agrada fins i tot abans de llegir-lo. El que en realitat volem dir és “m’agrada que algú l’hagi escrit”, “m’agrada que algú comparteixi la referència a les xarxes socials”, “m’agrada el títol... encara que ja m’ho llegiré en un altre moment amb més calma”. Un moment que només arriba per a un percentatge molt petit de casos, perquè de nou estem ocupats assenyalant moltes altres coses que apreciem que estiguin allí. La cultura del m’agrada és el triomf d’unes formes d’avaluació quantitatives més que qualitatives, de l’absoluta falta de matisos. De la mateixa manera que a les institucions artístiques se’ls demana sempre que justifiquin les seves programacions davant els polítics a partir de xifres de públic. La cultura del m’agrada té com a objectiu tenir molts likes, masses de seguidors o d’amics. És una cultura de xifres, en la qual tot és quantificable i sempre es pot accedir a un nivell superior si es contracten serveis addicionals. Però on queda el lloc per a la discussió i l’intercanvi d’opinió? En relació amb l’art, a les xarxes socials succeeix en molt explicades ocasions i sempre tenyides de polèmica (amb temes tan diversos com ara el del Canòdrom o el de Bibiana Ballvé). En els fòrums en línia dels articles sobre cultura dels periòdics, després de la cinquena intervenció comencen els insults. En les revistes especialitzades en art rarament apareixen comentaris. Segurament el lloc de debat torna a ser el presencial, els bars, les tertúlies o les trobades cara a cara.