Patrimonis circumstancials

Reconstruir o reconstituir allò que l’home ha destruït és una pràctica freqüent en el món de l’art. És com una categoria de la conservació i promoció del patrimoni que respon, de fet, a circumstàncies diverses. A vegades, la destrucció accidental d’un monument pot portar a la seva reconstrucció idèntica, com en el cas de La Fenice de Venècia, o amb afegits del moment de la reconstrucció, en el del Liceu de Barcelona. Després de la mort de Franco, amb l’arribada de la democràcia es van reconstruir monuments que el règim precedent havia destruït o arraconat. El monument al doctor Robert, obra de l’escultor Llimona realitzat entre el 1903 i el 1910, havia estat retirat per les autoritats del règim franquista. Després de la dictadura, el Foment de les Arts Decoratives va impulsar la seva reconstrucció a la plaça de Tetuan de Barcelona. Un exemple encara més significatiu és l’al·legoria de la República, de Josep Viladomat, que durant la Guerra Civil espanyola va aixecar-se en el monument a Pi i Margall de la plaça del Cinc d’Oros i que, arribat el nou règim, Frederic Marès va transformar en una estàtua de la victòria franquista fins que el 1986 va retrobar el seu sentit original a la plaça de Llucmajor. A una dictadura anterior, la de Primo de Rivera, es deu l’enderrocament de les columnes de Josep Puig i Cadafalch, situades entre el 1919 i el 1928 al costat de la font màgica de Montjuïc i ara de nou reconstruïdes. Assumir els errors del passat vol dir a vegades reconstruir allò que l’home ha destruït i que amb el pas del temps s’ha anat reconeixent com un capítol essencial de la història de l’art o de l’arquitectura. Així, de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 s’ha reconstruït el pavelló d’Alemanya, obra emblemàtica de l’arquitectura racionalista europea de l’arquitecte Mies van der Rohe. Però mentre que aquesta arquitectura ha retrobat el lloc que va ocupar durant l’exposició, el pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París, del 1937, obra de Josep Lluís Sert, es va reconstruir a Barcelona el 1992 lluny del lloc per al qual havia estat pensat. Molts són els aspectes d’aquesta problemàtica tan actual en què fins i tot podríem incloure el fenomen d’alguns pobles dels Pirineus que demanen que s’hi reprodueixin les pintures murals que ara són als museus. El cas més agosarat i singular és el de Sant Joan de Boí, on el 1997/1998 es van tornar a pintar els murs de l’església reproduint les pintures murals romàniques conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya arrencades de l’església pirinenca a principis del segle XX. Tots són exemples de patrimoni circumstancial, sotmès als canvis de gust i als moviments de la història i de la política. Tots responen a circumstàncies diferents. Recordem encara el cas dels budes gegants de Bamiyan, a l’Afganistan, destruïts pels talibans el març del 2001 i avui en procés de reconstitució sota els auspicis de la Unesco. La llista és molt llarga. Ara i aquí, vint-i-cinc anys després, una iniciativa del districte de Ciutat Vella i del Macba ha permès de refer el mural que el 27 de febrer del 1989, poc abans de la seva mort, havia pintat en ple Barri Xino, ara Raval de Barcelona, l’artista, muralista i activista nord-americà Keith Haring amb el lema Tots junts podem aturar la sida, en el qual una serp gegant escanya una xeringa mentre una parella amb forma de tisores talla l’animal i un altre li posa un preservatiu. Abans de la destrucció del que en quedava, el 1992, es va preservar al Macba el que es va poder. El 1996 i el 1998 ja se’n van fer dues reconstitucions temporals. Ara, aquest mes de febrer, darrere del Macba s’ha tornat a reproduir aquesta obra històrica. A la imatge, Keith Haring. Pintant el mural del Raval el 1989.