El mercat estatal necessita la internacionalització

Després d’una enorme alegria apareix la decepció. Els professionals de l’art –que són els que dinamitzen el mercat– estan decebuts per la mesura de reducció de l’IVA, que només afecta els artistes en les seves vendes directes. D’aquesta manera serà impossible que un mercat ja tocat remunti de manera fiable i continuarem amb unes vendes i exportacions irrisòries. Aquesta situació ens fa menys competitius respecte d’altres països europeus que situen la seva mitjana general de l’IVA en un 8,5%. Tot i això, els nostres galeristes es veuen obligats a sortir a l’exterior, ja que el mercat intern és inexistent. Però també per als col·leccionistes que es veuen perjudicats per una fiscalitat molt confusa. La deslocalització o la fugida està servida i molt aviat veurem molts col·leccionistes canviar la ubicació del seu patrimoni artístic a altres indrets. Acabada la fira Arco, l’expectativa continua sent desfavorable; un sentiment d’eufòria continguda, gràcies en part al fet que les institucions semblen tornar a entrar en una política adquisitiva, tot i que encara restrictiva. El Museu Reina Sofia va adquirir 17 obres per un valor de 204.625 euros; xifra inferior a la del 2013 i molt allunyada d’aquells 800.000 euros que va gestionar el 2012. Més il·lusió i intencions que realitats consumades. En un clima d’optimisme serè, els galeristes estatals han hagut de fer malabarismes per tirar endavant. En aquests moments, el col·leccionista coneix molt bé el mercat: sap preus, s’informa de la trajectòria de l’artista i coneix la millor època. Cada vegada hi ha més criteri i més selecció en la compra, perquè en temps de crisi el col·leccionista nat apareix en el mercat. Sota el paraigua de la primera fira estatal, altres esdeveniments comercials ofereixen propostes molt suggerents que no deixen immune el col·leccionista i ofereixen altres alternatives. Ara, amb la vista posada en les Fires d’Art Cologne, Frieze New York, Art Basel Hong Kong i Art Basel Suïssa, les expectatives tornen a emergir de manera més real que fictícia. A la Champions League de l’art, els millors juguen una partida en què l’espectacle està assegurat. Per altra banda, aquest primer trimestre les subhastes estatals han començat amb poca força. Encara que han aparegut noves sales a Madrid i Barcelona i en general han augmentat la quantitat de lots que s’han ofert, la veritat és que les adjudicacions han estat menors i sobretot les beneficiades són les d’imports més baixos. A excepció d’algun que podríem considerar de gamma alta, el pronòstic s’ha complert: més lots, menys adjudicacions i preus de ganga. En l’àmbit internacional, Christie’s ha anunciat que el mes de juny vinent tornarà a la càrrega amb la subhasta dels Miró propietat del govern portuguès que va suspendre el mes de febrer. En un comunicat, la casa londinenca ha anunciat els seus resultats durant l’exercici 2013: una esgarrifosa xifra de vendes que s’incrementa un 16% més que l’any anterior, considerada la més gran en la història del mercat de l’art. La incorporació de nous compradors asiàtics, de l’Orient Mitjà i russos, ha estat la principal protagonista d’aquest increment. I per si amb això no n’hi hagués prou, com ja vaig anunciar en l’article anterior, Christie’s s’ha encarregat de valorar una part de la col·lecció del Detroit Institute of Arts (DIA), que correspon a un 5% de les obres (2.773 peces), que van ser adquirides directament amb fons de la ciutat. Pieter Bruegel el Vell, entre 100-200 milions de dòlars; Van Gogh, 150 milions de dòlars; Rembrand, entre 50-90 milions de dòlars; Matisse, 40-80 milions de dòlars són les més destacables. Obres que ja tenen preu. Unes quantitats gens menyspreables si serveixen per pagar part de la fallida que afecta la ciutat de Detroit. Ara la sort està servida. Quan sortiran a la venda en el mercat internacional? Es presumeix que s’aconseguiran nous rècords. Per cert, una última dada, la Xina s’ha convertit ja en el líder mundial en el mercat de l’or, i ha superat per primera vegada l’Índia, que durant dècades n’havia tingut la primacia. Ara només li queda liderar amb comoditat el mercat de l’art, que segur que ho aconseguirà. Els dos valors refugi, or i art units, se’n van al gegant asiàtic. La Xina no perdona. A la imatge, Joan Fontcuberta. L’urna l’oblida, amnistia, 1977, fotografia vintatge. Gelatina de plata sobre paper baritat. Adquirida pel Museu Reina Sofia a Arcomadrid 2014.