Tensions entre l'esfera pública i la privada de l'art

A partir del moment que l’art s’estén més enllà de l’àmbit museístic i que els límits disciplinaris s’aboleixen, l’art pot ser posat en pràctica en qualsevol lloc i moment com a mecanisme de negociació. L’espai (públic) passa a ser lloc de representació i reconeixement, de comunicació i interacció entre persones. Parlar de l’oposició públic/privat és parlar, doncs, de com es gestionen les interaccions entre aquestes dues esferes de representació, i per tant és parlar de política. D’altra banda, el territori és on s’expressen les desigualtats socials i econòmiques. En l’actualitat, davant la constatació que els rics són cada cop més rics i els pobres són cada cop més pobres (1), cal una nova lògica política que implica una doble demanda radicalment nova: la igualtat i la justícia social i el reconeixement de la diferència (2). Però el desenvolupament de noves estratègies per afrontar aquests reptes està frenat pel desplaçament de la política per la moral i la llei que denuncia Chantal Mouffe (3). És per això que calen polítiques que es basin en el poder transformador de la realitat a partir de dinàmiques socials diverses. Per contrarestar la crida a la tolerància i la uniformitat hauríem de tornar a ser capaços d’assumir el risc de la dimensió alliberadora dels excessos revolucionaris (4). En aquest sentit, Ismael Blanco situa les pràctiques d’innovació social no tant allà on n’hi ha necessitat, sinó on hi ha prou energia. Perquè aquestes dinàmiques s’expressen en una complexitat de xarxes, vincles, pràctiques i intercanvis a diferents nivells de privacitat, i també en un entramat de fluxos. El lloc no és, doncs, res que vingui donat, sinó que sempre està en procés de transformació i sempre pot ser contestat (5). En aquest context, l’art actua com a canal de prefiguració dels espais i produeix interaccions socials com a resultat de l’acte quotidià de pensar l’entorn i donar-li significat, i esdevé un instrument negociador de l’espai col·lectiu. Per Néstor García Canclini són precisament les produccions artístiques, en no tenir una funcionalitat específica, les que fan possible que els espectadors aboquin la percepció, el cos i les passions en alguna cosa diferent a la dominació. I d’aquesta manera generar un paisatge inèdit del visible, noves subjectivitats i connexions (6). En la ciutat global –les ciutats, a més de ser espais d’afirmació de la democràcia, sempre generen models de segregació espacial– (7) s’obre un espai de traducció, el que Homi Bhabha anomena un lloc d’hibridació, en què es produeix un nou objecte polític que no és ni l’un, ni l’altre (8). El teòric reflexiona sobre l’altre, entès sempre com a diferència però mai com a agent actiu de l’articulació. L’enunciat esdevé en aquest context una estratègia performativa i institucional que permet ser-ne conscient (9).  En aquest sentit, per Rancière tant la política com l’art, en tant que formes de coneixement, reordenen signes, imatges i les relacions entre allò vist i allò dit, entre el que s’ha fet i el que es pot fer, i contribueixen a la formació de col·lectius enunciatius que qüestionen la distribució de rols, territoris i llengües, i, en conseqüència, a la formació de subjectes polítics que desafien la distribució donada d’allò sensible (10). Són, per tant, un potencial d’acció. Bruno Latour introdueix el poder de la metamorfosi com una altra forma d’enunciació. Aquest concepte no explora el màxim d’identitats, sinó el màxim de transformacions que es produeixen, i la capacitat que tenen de canviar-nos en un altre (11). En qualsevol cas parla també de la necessitat de negociació i de redissenyar les institucions de manera que s’ajustin als diferents modes d’existència (12). En aquest context, el que és revolucionari en l’art és la seva opacitat i la seva condició d’encara no ser, i la tensió que aquest estat fronterer produeix. L’art introdueix lògiques diferents a les institucionals i, en tant que funció política, esdevé un espai de resistència. Bojana Piškur parla de “petites revolucions” que es produeixen en un nivell de consciència corporal i personal, i en produir-se de manera factual i temporal escapen de l’apropiació que els sistemes de poder en puguin fer (13). L’esfera de l’art seria, doncs, un refugi on produir aquestes pràctiques gràcies al caràcter ficcional que té, ja que funciona com una mena de paral·lel a la realitat (14). L’humor, com suggereix la teòrica de l’arquitectura Lara Schrijver, facilitaria altres nivells de participació a través d’actituds més transgressores. El riure podria alliberar els valors moralitzants exteriors i permetre expressar missatges subversius tàctics (15).   (1) En aquest sentit ho expressa l’estudi Barris desafavorits davant la crisi: segregació urbana, innovació social i capacitat cívica. Coordinat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (UAB, 2014) (2) Stuart Hall Democràcia, globalització i diferència. A Plataforma 1 Democràcia no realitzada: alternatives, límits, nous horitzons (pàg. 25 i 34). A Documenta 11 de Kassel Catàleg Platform 1 Democracy unrealized Documenta i Museum Friedericianum, Ostfildern, Hatje Cantz, 2013 (3) Chantal Mouffe For an a Agnostic Public Sphere (pàg. 88-89) A Documenta 11 de Kassel Catàleg Platform 1 Democracy unrealized Documenta i Museum Friedericianum, Ostfildern, Hatje Cantz, 2013 (4) Slavoj Zizek The Prospects of Radical Politics Today (pàg. 85) A Documenta 11 de Kassel Catàleg Platform 1 Democracy unrealized Documenta i Museum Friedericianum, Ostfildern, Hatje Cantz, 2013 (5) The future of landscape: doreen massey. Interview by Andrew Stevens. Publicada a 3AM Magazine. 29 de setembre del 2010. Accessible a: http://www.3ammagazine.com/3am/the-future-of-landscape-doreen-massey/ (6) García Canclini, Néstor (2010) ¿De qué hablamos cuando hablamos de resistencia? Revista Estudios Visuales Núm. 7 gener del 2010 Retóricas de la Resistencia (pàg, 16-37) Pàg. 31 Accessible a: http://estudiosvisuales.net/revista/pdf/num7/02_canclini.pdf (7) Caldeira, Teresa Pires do Rio Democràcia i murs: noves articulacions de l’espai públic Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, cop. 2008 (pàg.5) (8) Bhabha, Homi Les lieux de la culture, une théorie postcoloniale (trad. Françoise Bouillot) París, Payot, cop. 2007 (pàg. 64) (9) Bhabha, Homi Les lieux de la culture, une théorie postcoloniale (trad. Françoise Bouillot) París, Payot, cop. 2007 (pàg. 73 i 79-80) (10) Jacques Rancière The politics of aesthetics, the distribution of the sensible Londres i Nova York, continuum, 2004 (pàg. 39-49) (11) Latour, Bruno Enquête sur les modes d’existence, une anthropologie des modernes París, Découverte, 2012 (pàg. 288)  (12) Latour, Bruno Enquête sur les modes d’existence, une anthropologie des modernes París, Découverte, 2012 (pàg. 480)  (13) Bojana Piškur Art in Becoming a New public spaces. Dissensual political and artistic practices in the Post-Yugoslav context Maastricht, Jan van Eyck Academie, Ljubljana, Moderna Galerija i Museum of modern art, (2009). (pàg. 107) (14) Tone Hansen a What does public mean? Art as a participant in the public arena (Ed. Tone Hansen) Oslo, Torpedo Press, 2006 (pàg. 16-17) (15) Lara Schrijver The Power of Lightness. Humor as a method of critique in the visual arts. Accessible a: http://www.gradnet.de/papers/pomo2.papers/schrijver00.htm A la imatge, "Meeting point" Estació de Provença de Barcelona. Jordi Benito