La col·lecció d’art asiàtic del Museu de Montserrat al Centre d’Art d'Escaldes

El Museu de Montserrat (MDM) presenta al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany d’Andorra, fins el 20 de setembre, una col·lecció d’art asiàtic formada per setze gravats japonesos de gran qualitat –conjunt que està considerat com un dels més valuosos del nostre país-, a més de peces de qualitat notable provinents de l’Índia, la Xina, el Nepal, el Vietnam i Tailàndia, que permeten un recorregut per la diversitat cultural i religiosa d’aquest continent, on les manifestacions artístiques assoleixen una qualitat plàstica sorprenent i una expressivitat que toca l’ànima. A la mostra, que porta per títol Cultures asiàtiques. Fons del Museu de Montserrat, destaquen els setze gravats japonesos dels segles XVIII i XIX, alguns d’ells obres dels clàssics d’aquest gènere, que van arribar a Montserrat l’any 1962 per donació del llibreter català establert a París Just Cabot (1898-1961). Són gravats de l’estil Ukiyo-e –que significa “pintura del món flotant”-, una escola que es complau a representar escenes de la vida quotidiana, dones conegudes per la seva bellesa o popularitat, els actors de teatre kabuki i també paisatges típics i populars. Vuit d’aquestes estampes són obra d’Ando Hiroshige (1797–1858), l’artista més qualificat del gravat japonès. Acompanyant aquest nucli d’art japonès, l’exposició fa un viatge per les cultures índia, xinesa, nepalesa, vietnamita i tailandesa. Totes les obres provenen de diverses donacions efectuades al Museu de Montserrat en els darrers trenta anys i, cronològicament, abracen del segle IV aC al XX. L’art indi, en la major part de les seves manifestacions artístiques, és essencialment religiós. Aquesta religiositat és visible a la mostra en les representacions de dues de les tres divinitats de la Trimurti hinduista, Vishnú i Shiva. Vishnú, el conservador, es presenta hieràtic, com a senyor de la quietud, en un relleu que recorda aquells que cobreixen els grans temples hinduistes. Shiva, al contrari, és el destructor i el re-creador, i apareix amb sinuosa mobilitat, amb forma andrògina, fent les contorsions pròpies d’aquell que és “el Senyor de la dansa”, una dansa còsmica, de moviment constant i creadora de vida. A l’Índia, les representacions artístiques són també una mostra de l’absorció de les diferents cultures, a causa de les múltiples invasions que ha viscut el país al llarg de la seva mil·lenària història. Aquest fet es pot comprovar a la pintura “Caçador de senglar”. Tot i que és del final del segle XVIII o dels primers decennis del XIX, aquesta obra connecta amb la presència de l’Islam, sobretot a la part nord de l’Índia, quan l’art indi es tenyeix d’influències àrabs, especialment perses, que rellueixen en la iconografia del moment. L’Islam indi accepta la utilització de la figuració, al contrari que l’Islam àrab. El budisme continental està representat per un conjunt de peces procedents del Tibet, entre les quals destaquen la talla d’un budista en oració i tres virtuoses pintures sobre seda. Amb elles, la figura daurada, procedent de Tailàndia, del Buda sedent, tot cobert de full d’or autèntic. Aquest segueix el cànon més fix i més clàssic del Buda, de formes calmades i en posició de meditació. La cultura xinesa pren la natura com a font principal de la seva inspiració. Quan un artista xinès pinta paisatge hi expressa el seu estat d’ànim amb la voluntat de traslluir la seva interioritat. Sovint, aquests típics paisatges serveixen de fons a escenes d’història i faules xineses, com es pot apreciar en les cinc plaques de ceràmica produïdes durant la dinastia Qing. Precisament, la ceràmica és, juntament amb la pintura, la producció artística més florent a la Xina i es troba molt ben representada en aquesta exposició. Hi ha peces tan excepcionals com una urna funerària de tipus celadon, molt preuada pels col·leccionistes per la seva escassetat, produïda durant la dinastia Song (960–1279), una de les més esplendoroses a nivell artístic de la Xina. L’Extrem Orient i les seves cultures, amarades per l’esperit de l’hinduisme, el budisme i el taoisme, exerceixen un poderós atractiu en el nostre món occidental, tan marcat per la tècnica i pel pragmatisme immediat, precisament per la dimensió espiritual que aquestes cultures accentuen. L’home occidental contemporani, sobretot si ha perdut les seves arrels tradicionals i pròpies, cerca un plus espiritual en el mercat de les diverses propostes. Aquestes cultures asiàtiques, amb la seva estètica delicada i suggerent, que indueix a la serenitat i a la concentració, ofereixen uns valors positius que, sobretot en uns moments de grans replantejaments culturals -com són els actuals-, poden ser útils i beneficiosos.