"Colita perquè si!" a La Pedrera

“Jo sóc fotògrafa-periodista”, és l’afirmació que Colita (Isabel Steva Hernández) reitera enfront de la classificació que l’imaginari col·lectiu ha fet d’ella com la fotògrafa de la gauche divine del trànsit dels seixanta als setanta. És cert que en formava part, com també els fotògrafs Xavier Miserachs, Oriol Maspons o Leopoldo Pomés, però la seva condició de dona i de retratista d’aquell grup de professionals liberals i artistes, que ells mateixos autodenominarien irònicament gent divine, li ha valgut una etiqueta que no pertany exclusivament a Colita com a les necessitats narratives de la cultura barcelonina. Iniciada en la fotografia en la dècada dels 60 a través del seu veí d’estiueig, Oriol Maspons, i de Xavier Miserachs, per a qui treballaria un temps, Colita representa el pol femení del que va ser un grup d’autors molt pròxims al món de la fotografia documental i de moda, el gran gènere del període. A més a més, tots ells eren amics i, per tant, cronistes del jovent intel·lectual i professional emergent del país, i van liderar la renovació del llenguatge fotogràfic local sota la influència dels referents francesos i nord-americans, com així també van fer altres fotògrafs, igualment reconeguts avui dia, com ara Ricard Terré o Joan Colom. No obstant això, l’actual exposició de La Pedrera, com la que es dedica al mateix Colom al MNAC, juntament amb les nombroses activitats d’interès de les quals estan sent objecte en els darrers temps, no deixa de ser una reverberació del reconeixement mutu que aquests fotògrafs es professaven entre ells i amb la resta de joves ja a les acaballes del franquisme. En aquest sentit, aquesta primera antològica dedicada a Colita pot ser entesa com una manifestació més llunyana en el temps, però de més força legitimadora del que en realitat era un grup de persones coetànies i pròximes en l’espai, que es recolzaven com una arquitectura col·lectiva, dins de la qual hi havia, entre d’altres, el pare de Laura Terré, comissària de l’exposició i autora d’una tesi doctoral sense publicar sobre tots ells –i amb documentació aportada per tots ells. Aquest encadenament de persones demostra que en l’actualitat estem en una onada cultural de redescobriment d’aquells que es van descobrir a si mateixos i es van constituir com a grup des d’un nucli central com va ser la gauche divine, entesa com l’emblema de l’ala més progressista i intel·lectual del jovent català i que triomfaria en temps de la democràcia. El problema amb aquest tipus d’anàlisis no és admetre el joc sistèmic de reconeixements primigenis i la seva continuació en el temps, sinó confondre la seva existència i la conseqüent obra fotogràfica amb la representació objectiva d’una època i d’una societat; quan, més aviat, es tractaria d’un joc de miralls de com es volien veure a si mateixos i de com volien ser vistos. I, és clar, si ells eren els fotògrafs, ells eren els encarregats de dotar d’imatge aquella realitat que avui forneix l’imaginari consensuat d’una època entesa com de renovació i alliberament. La mostra es pot veure fins al 13 de juliol a La Pedrera de Barcelona. A la imatge, Gabriel García Márquez. Colita.