"Metamorfosi": mesurar-se en el caos al CCCB

L’exposició Metamorfosi, que es pot veure fins al 7 de setembre del 2014 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), ens atrapa i ens engoleix cap als mons singulars de tres pioners de l’animació, amb prou relacions i correspondències que permeten parlar d’un univers compartit que s’expandeix en diferents direccions temporals i estilístiques. La comissària, Carolina López, posa en relació Ladislas Starewitch, pioner de l’animació de titelles i cineasta autodidacte; Jan Švankmajer, influït pel moviment surrealista i marcat per la resistència política; i  els bessons Stephen i Timothy Quay, atrets per allò sinistre i ocult, i amants dels objectes oblidats i les coses diminutes. De Starewitch, de família polonesa però nascut a Moscou el 1882 i actiu a París des del 1920, destaca la fascinació per la natura, els insectes i la fauna, que el menen, al costat d’històries pròpies, a endinsar-se en el món del conte i de les faules. Švankmajer, nascut a Praga l’any 1934, recull la tradició  del teatre de titelles, i també dels moviments d’avantguarda en el teatre i l’audiovisual. Amb Starewitch, continuen un corrent de pensament centreeuropeu, que els germans Quay també reconeixen precisament a partir d’artistes polonesos i txecs. Dels bessons Quay (Pennsilvània, 1947 i residents al Regne Unit) destaca la sofisticació tècnica i els treballs documentals sobre col·leccions mèdiques que relacionen la ciència amb allò monstruós. En tots ells la fantasia pren una dimensió subversiva que fa que Carolina López afirmi que l’animació és en cinematografia el refugi d’allò impossible. La mostra, però, va més enllà encara de les filmografies per penetrar en l’imaginari dels cineastes, assajant una aproximació al caos de les seves ments que es reflecteix en les col·leccions d’objectes, els titelles que construeixen o els diorames, i a partir de les quals es genera el sentit de les seves propostes estètiques. En aquest sentit destaca la incorporació d’altres artistes que s’han mogut en els marges de la creació i que d’alguna manera han contestat l’ordre imperant recorrent a universos personals, onírics o metafísics, sovint foscos i barrocs, com ara Arcimboldo, Goya, Méliès o Buñuel. Artistes que penetren en el caos per extreure’n varietats que connectin amb el sensible. Una percepció sensible, que com la memòria, l’experiència, la imaginació i la raó, estan lligades entre si per un vincle comú i el que fan, en tant que acció cultural, és explicar la vida mateixa. Tots quatre autors coincideixen en aquests límits que exploren; per Starewitch, l’art i la destresa estan al servei de la imaginació; mentre que Svankmajer aconsella abandonar-se a les obsessions i donar sempre prioritat a la creació, a allò que sorgeix abans que la idea, i els germans Quay troben que situar-se en els marges els encaixa perquè els possibilita de copsar la vida, fins i tot en les formes més fragmentàries Tot un univers de possibilitats que ja ens anuncia, només submergir-nos-hi, la Danse serpentine de Loïe Fuller a través dels germans Lumière, com la visió instantània d’una papallona, que ens inquieta i alhora ens permet de construir allò que veiem. A la imatge, Germans Quay. Street of Crocodiles, 1986.