Roni Horn, un art conceptual i minimalista

La circumstància que es pugui veure a la Fundació Miró, de Barcelona (del 20 de juny al 28 de setembre), i, tot seguit, a Caixafòrum, a Madrid, l’obra de Roni Horn, és deguda al fet que va ser guardonada la seva obra –en els aspectes de trajectòria i de qualitat–  amb el premi Joan Miró en la seva quarta edició, 2013. Roni Horn va néixer a Nova York el 1955. Una formació escollida i atrevida, com la que permet la seva ciutat de naixement, li ha permès transitar gairebé per totes les sensibilitats possibles tan innates o naturals com aquelles que es desprenen del que provoca l’entorn social en què vius. El  moment de maduresa física i mental de la seva persona coincideix amb els anys 80 i 90 del segle passat, quan gairebé tots els descobriments formals possibles fins aleshores eren ja a l’abast de tothom que sentís inquietud creadora. Però immediatament també apuntaven per l’horitzó les noves tècniques electròniques que acabaran per fer obsolet tot el que és usual, comú i quotidià, perquè els nous humans, després de la introspecció que forçosament practiquen, s’adonaran que ens trobem davant de res, que tot és no a refer sinó a fer. El passat s’haurà esmicolat en les seves funcions psíquiques, encara que perduri en unes de noves, com poden ser l’encant dels elements primaris, ara novament descoberts com a essencials per a tota expansió futura incontrolada de les sensacions: els cinc sentits, capaços d’extreure de cada cosa, objecte o afecció l’associació infinita de meravelles noves i constants. La realitat que ara ens ofereix la tecnologia és la garant d’aquesta riquesa que ara albirem. Els happenings –no els reconstruïts per indicacions d’escoles especialitzades de recuperació de les sensibilitats estètiques– foren el preludi que aflorà que tota persona era una riquesa sensible i emocional absoluta; les noves possibilitats tecnològiques ens demostren que així és que aquest futurible acabés essent l’esdevenidor de la humanitat. No pot ser altrament perquè la naturalesa no oferirà mai la faç de la degradació i de la decrepitud, com ens fan creure ara molts pretesos dirigents en i de les disciplines de la conducta social. Cosa curiosa, l’art ha esdevingut el barem que qualifica la identitat i la integritat de les persones; quelcom és obra d’art, la vida mateixa, si mostra i fa aflorar la qualitat natural, però també l’adquirida; per aquell que vol contribuir a la creació d’un món en què viure impliqui un sentir emocional i una solidesa del coneixement global de la natura. Els anys 80 i 90 prepararen els terrenys; ara hi ha les proves tangibles i fefaents perquè quedi palesa la qualitat humana. A la seva manera, Roni Horn ho preparà o ho mostrà a través d’aquelles imatges i instal·lacions que designava amb l’indicatiu que l’entorn i qui el percep és la mateixa cosa i que l’un construeix i es construcció de l’altre. Fotografies, formes estrictes, disposicions a l’espai, instal·lacions, coloracions tonals són els mitjans de Horn. L’aprehensible i l’inaprehensible són referents de si mateix. Observeu i instal·leu-vos-hi: són equivalents. A la imatge, Roni Horn. Else 9, 2010. Form Drawing, pigment.Fundació Miró de Barcelona.