Ponç abans de Ponç

La irrupció de Joan Ponç en el panorama àrid i complex, en paraules de Joan Perucho, de l’art als anys 40 del segle XX, va trasbalsar crítics d’art i poetes, que s’afanyaren a escodrinyar la singular personalitat d’un jove pintor que esgarrapava amb les ungles la paret per poder dibuixar. Darrere dels passos iniciàtics d’emular la pintura de Georges Rouault, i després d’un breu mestratge directe del fauvista Ramon Rogent, el poeta Joan Brossa el porta a conèixer J.V. Foix i Joan Miró, que esdevé far que il·lumina les obscures nits de la primera postguerra. El que dibuixa Ponç a penes té referents ni parangó. Els primers escrits que l’avalen assenyalen el caràcter mai vist de la seva obra. J.V. Foix, en el catàleg de l’exposició d’Els Blaus de Sarrià, el 1946, on exposen els pintors Joan Ponç, August Puig, Pere Tort i l’escultor Juli Boadella, hi diu: “Solitaris, llurs experiments coincideixen amb els d’altres vells investigadors el nom dels quals no han vist. Quin mecanisme tan complex –i precís– el de l’esperit que ens mou a tots i ens constreny a alliberar-nos del convencional!, i amb quin delit aquests nois –tres minyons i un fadrí– accepten d’ésser-ne el dòcil engranatge!” Joan Perucho veu en Ponç un “vident” que té “la intel·ligència com a fre, com a antídot”: “Una retina àvida i precipitada, però al mateix temps precisa i cenyida, comanda les mans de l’artista vers la fixació d’un món descobert, creat per primera vegada, incontaminat i lliure” (1). Sobre Ponç recauen de seguida adjectius com ara grotesc, torturat, diabòlic, premonitori, al·lucinat, Alexandre Cirici, quan va visitar per primer cop Ponç l’any 1947 diu: “Els d’Algol són un cas, vaja com en Ponç” [...] però conèixer Algol va ésser conèixer quelcom de realment nou” [...] La revista [Algol] és diabòlica. Em donen l’exemplar número 16. Elogis de la blasfèmia. S’han emborratxat amb el meu llibre de Picasso i de les obres de Ponç d’ara en diuen Ponç abans de Ponç (2). També Brossa a l’Oracle sobre Joan Ponç destaca el mateix: “Ai a tu, fill de cap regla, si no et defrauda rebutjar la llei en els indrets de sofre encara mai trepitjats!” (3) Ara, en el 30è aniversari de la mort de Joan Ponç, un llibre subratllarà les lectures crítiques de l’obra de Joan Ponç i un altre volum recollirà la correspondència, farcida de jeroglífics amb la cal·ligrafia de traç agut i ferm, inconfusible, de Joan Ponç. Un llibre que m’ha tocat d’escriure i que encara no té títol. Però m’agradaria que es digués Ponç abans de Ponç en homenatge als d’Algol, que van posar la primera pedra de Dau al Set. (1) Perucho, Joan: “Joan Ponç”. Ariel, n. 16, abril 1946. pàg. 36 (2) Cirici, A. Quadern de notes D6, 29 juny del 1947. D’“Algol” va sortir un únic número el 1946 i amb text d’Arnau Puig i dibuixos de Joan Ponç, preludi de la revista “Dau al Set”. (3) Brossa, Joan, “Oracle sobre Joan Ponç”, Dau al Set, desembre del 1949.