Agafar el tren de "Changing Tracks"

Si el lector aconsegueix sobreviure a la desmesura dels titulars escollits per enunciar la proposta Changing Tracks (“un projecte –en paraules dels seus organitzadors– que transformarà en un museu a l’aire lliure un tram del carril bici de Girona”), aleshores potser esdevindrà espectador de l’inventari paisatgístic realitzat per Noah Rose, representant anglès d’una tríada en què hi ha, a més, el català Xevi Bayona i la irlandesa Aideen Barry; sigui com sigui, l’única cosa segura –com a mínim, d’entrada– és que es tracta d’una iniciativa que porta fins al paroxisme dues de les màximes contemporànies més ben munyides dels darrers temps; a saber, la de les sinergies entre habitants provinents de totes les esferes (com més transversals millor) i la de la participació ciutadana (dirigida sempre a la “creació de nous públics”, quelcom tan infreqüent com improbable). L’origen de Changing Tracks, en tot cas, està a l’altura dels seus objectius: es tracta d’un projecte que disposa d’un pressupost de 400.000 euros, la meitat dels quals es financen a través de la Unió Europea mentre que la resta –200.000– els assumeixen els tres socis que ho organitzen (diem socis perquè n’hi ha un, Catalunya, que encara no és país). La folgada dotació econòmica, en darrera instància, ha de permetre que cada artista cobri els seus honoraris, a més de cobrir les despeses d’allotjament i desplaçaments i, en cas de ser necessari, la possible producció de les seves respectives propostes. Els que no en veuran ni cinc, en canvi, seran els col·laboradors / assistents que els tres protagonistes necessiten (i que reclamen) per fer viable unes iniciatives que basen la seva eficàcia en l’anàlisi d’un territori perfectament desconegut per a ells. De fet, la idea que mou Changing Tracks és que cada artista resideixi durant un mes a cadascuna de les tres ciutats on haurà de fer la seva intervenció per així impregnar-se de l’entorn. Ells mateixos ens ho expliquen: “La meva proposta, El Museu dels Esdeveniments Interconnectats –diu Noah Rose–, agafarà la forma de diferents cabines d’esdeveniments que se situaran al llarg de la Via Verda que creua el centre de Girona. Aquestes cabines contindran fotografies, documents d’arxiu, artefactes, poemes i altres objectes” (a partir del 14 de juny); la instal·lació d’Aideen Barry, que s’emplaçarà al tram del carril bici que va des de les Fonts de Sant Roc fins a les Preses per l’antic traçat del carrilet, suposarà una particular guia “on l’espectador intervindrà en l’elecció del viatge de la protagonista del relat que se’ls proposarà”; tanca la selecció Xevi Bayona amb una peça de marcat caràcter escultòric i de significat transparent: una tela col·locada al pont del ferrocarril de Tortosa, que, en realitat, és “un embolcall temporal que desdibuixarà la contundència metal·lúrgica del pont amb una lona perforada capaç d’atrapar la llum del seu darrere i que mostrarà les siluetes, ara ja no del fum dels trens o del ritme dels vagons, sinó del pas de les bicicletes i persones”. Si resta algun dubte a propòsit de la iniciativa, el web www.changingtracks.eu potser el podrà aclarir. En cas contrari, hom pot caure en la temptació de pensar que encara hi ha gent que viatja a la manera de Pere Quart: “Emmetzinat de mites, / amb les sàrries curulles de blasfèmies, / ossut i rebegut, i lleganyós, / príncep desposseït fins del meu somni, / Job d’escaleta; / llenguatallat, sanat, / pastura de menjança. / Prendré el tren de vacances pagades”. De trens i carrilets va la cosa.