Del Food Cultura a l'Espai Eat Art

Diversos artistes d’arreu del món tenen com a leitmotive creatiu el menjar, i ja no parlem de la pintura de natures mortes o bodegons que es podria situar aquí, sinó de la utilització del menjar i el beure com a matèria primera fonamental del seu llenguatge, sigui pintura, escultura, instal·lacions, accions, performances, etc. Catalunya, precisament, ofereix dos punts clau d’aquest art del menjar: el Food Cultura (www.foodcultura.org), impulsat per l’artista Antoni Miralda i la restauradora Montse Guillén, amb espai físic, instal·lacions arreu del món i espai virtual. La defineixen com “una col·lecció que, no obstant això, no és un museu; aplega diverses experiències culturals, però tampoc és una galeria d’art. L’explicació a aquestes paradoxes resulta, en el fons, ben senzilla: no ens agrada estetizar conceptes i, encara menys, patrimonializar cultures i tradicions”. Per altra part, l’Espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina de Banyoles va iniciar la seva tasca el 2010. Aquest centre es crea en homenatge a l’artista Lluís Vilà (www.lluisvila.com), una de les grans referències del tema a casa nostra i sota la direcció artística de Ricard Planas, director de Bonart, i el mecenatge de l’empresari i col·leccionista Lluís Coromina. El nom és un tribut a l’artista Daniel Spoarri i l’òptica de l’espai ha exhibit artistes consolidats i novells del món de les arts visuals, el disseny gràfic i industrial i fins i tot es va recrear un restaurant, El Gravat de Vic, en un agermanament peculiar. Entre els treballs, s’hi han pogut veure els plats-escultures de Pere Gifre/Daniel Molina i Andreu Carulla –El Celler de Can Roca–, les pintures i escultures de Rosalía Banet, les fotografies de Francesc Guillamet –d’El Bulli–, o, recentment, un maridatge entre el pintor Xavier Escribà i el restaurador Pere Arpa, que van crear escultures-bombons comestibles. I, com és lògic, diverses exposicions de Lluís Vilà, de fotografia, escultura i pintura fungible. www.fundaciolluiscoromina.org La fascinació ritual dels aliments. D’on vindria aquesta fascinació d’alguns artistes i creadors de primer nivell pel menjar, una cosa aparentment tan quotidiana i tan terrestre? Doncs, cosa que s’ha remarcat poc, d’un aspecte lligat a la religiositat o, més aviat, al sagrat (en el sentit més ampli i transcendental del terme, no estrictament a la fe). En efecte, totes les religions, i particularment les del nostre àmbit mediterrani –judaisme, cristianisme i islam, que són la base de la nostra cultura, sense oblidar el substrat pagà–, van lligades, en els seus cerimonials, símbols i escatologia, al menjar, convertit en un símbol que pot oferir una base molt interessant –al marge de la fe– per a una lectura artística, en els seus aspectes rituals, a través de l’acció, el happening, la performance o la instal·lació. Heus aquí l’ordre cerimonial o relat del sopar de Pasqua ritual dins el judaisme (pesah): benedicció del vi, benedicció del rentat de mans, benedicció de l’api mullat en vinagre o aigua salada; es parteix el pa àzim situat entre els altres dos elements i se’n guarda la meitat per a les postres, narració de Pasqua... Aquesta cerimònia, celebrada de manera més o menys similar per tots els jueus creients del món, mostra unes dosis extremes de simbolisme i ritualització, analitzades des d’una perspectiva no religiosa. Sembla alhora una instal·lació (per la disposició ritual dels diversos elements) i una acció o performance. El mateix podem dir del cristianisme: simbolisme del pa i la sal, de l’oli, de la sang, el sant sopar, l’eucaristia... I de l’islam: dia del gran sacrifici, aliments halal (permesos) aliments rituals de les festivitats relacionades amb el profeta... No és gens estrany, doncs, que diversos artistes –i entre ells Lluís Vilà i Antoni Miralda, i també, de manera molt sistemàtica, Salvador Dalí, tal com relato al llibre que vaig publicar Dalícies. A taula amb Salvador Dalí– s’hagin interessat profundament pel sagrat i per la seva relació amb el menjar. Miralda ha treballat intensament i internacionalment en el Holy food (menjar sagrat), i Lluís Vilà treballava també amb elements bàsics i sagrats del menjar, com ara el pa i la sal, també les verdures, i en una certa època va jugar amb la iconografia religiosa catòlica. El pa i la sal de l’art. Sobre Lluís Vilà hi ha una anècdota reveladora i poc coneguda que vaig viure de primera mà a París. En aquesta ciutat, una coneguda marca de sabates (Lluís Vilà, durant molt de temps, va regentar una coneguda sabateria familiar i es va fer conegut a través de les sabates comestibles, típica proposta de food art que li vaig presentar) li va encarregar el disseny d’un aparador. L’artista banyolí hi va utilitzar dos elements de la seva obra, el pa i la sal. Els propietaris de la marca, que són jueus, s’ho van agafar malament, ja que aquests dos elements –units– són sagrats en la religió jueva. Pel que sembla, Lluís Vilà va perdre l’oportunitat de dissenyar els aparadors de la marca a tot el món. Antoni Miralda té una obra multidisciplinària de referència –no fa gaire a Girona, al Bòlit dirigit per Rosa Pera (i en la qual vaig participar, com ho havia fet en una instal·lació a la Virreina sobre les patates)– entre el happening i la instal·lació participativa, en la qual el menjar és el guió i l’eix creatiu. Utilitza aquesta activitat tan universal i alhora tan particular dels diversos pobles i religions, que li serveix per definir litúrgies i rituals –Umberto Eco, justament, es va fixar en aquest aspecte– i de retruc li serveix per dur a terme una desconstrucció o lectura etnològica de prejudicis,  esquemes i situacions, tot fent servir una iconografia d’estètica kitsch. Hem de dir, col·lateralment, que també Lluís Vilà utilitza sovint els elements kitsch, sobretot en els aspectes religiosos lligats amb l’estètica dels sants d’Olot. Santa Comida o Holy Food –que ara està dipositada al Macba, després d’haver-se presentat a Nova York, 1984, Museo del Barrio– és una instal·lació  que reflexiona sobre els rituals religiosos del menjar (i la cuina), centrada en les cultures sincrètiques del Carib, que l’artista coneix molt bé. A la imatge, Temps fugit, 2013 de Franc Aleu. Espai Eat Art (Foto Pere Duran).