Mengem paisatge

Sí, tal com sona: mengem paisatge. Ho sap prou bé la nova cuina catalana. Ho sabien prou bé els grans literats del país interessats per la cuina, com ara Josep Pla. I ho saben prou bé els nostres avis i les nostres àvies. Hem passat uns anys en què potser no n’érem del tot conscients i, certament, en aquesta recent etapa, una mica desmenjada (mai més ben dit) i un pèl desfigurada, el paisatge que teníem al plat no sempre era el nostre: potser les tomates procedien d’Almeria; les pomes, d’Europa Central, i les avellanes, de Turquia. Sovint sense saber-ho. O sabent-ho. Les coses, però, comencen a canviar, tal vegada –qui ho sap– perquè vivim uns moments especials. Hom diria que els pilars del sistema de producció i de consum hegemònic vigents fins fa quatre dies mostren esquerdes, i que aquell model de creixement, que abans-d’ahir semblava inqüestionable, està avui en quarantena. Alhora, emergeixen a tort i a dret noves actituds davant dels recursos naturals, davant del paisatge, davant dels llocs de la vida quotidiana. Es reclama una vida més completa, més plena de sentit i una alimentació més sana, vinculada als productes autòctons i respectuosa amb l’entorn. Una alimentació creativa, imaginativa i, sobretot, entesa com a expressió de la identitat d’un lloc i del seu rostre, el paisatge. L’estima pels productes de la terra, pels productes locals, va en augment i no respon només a una sostenibilitat ben entesa, sinó al convenciment ferm que som el que mengem. La identitat del país es fonamenta –i molt– a saber mantenir una cuina autòctona basada en productes autòctons, sense xovinismes, sense exclusivismes, senzillament amb sentit comú. Gran part dels paisatges catalans són encara productius des del punt de vista agrícola i ramader, per més que les rendes agràries hagin disminuït de manera considerable i la població activa del sector no deixi de minvar, malauradament. Una part rellevant d’aquesta producció va directament a la nostra taula: només cal fer un tomb pel món de l’oli i del vi per adonar-nos de com han canviat les coses –per millorar– en pocs anys. Per altra banda, proliferen a tort i a dret noves explotacions ramaderes extensives que ofereixen una excel·lent carn de boví i d’oví, sovint vinculades a processos de recuperació de la pastura de muntanya. I el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica no para de posar el seu segell a més i més iniciatives puntuals i disperses arreu del país, que abasten un ventall enorme de productes, des de la mel fins a l’arròs passant per les patates i el vinagre. Un reguitzell de joves productors estan fent mans i mànigues per posar-nos sobre la taula els seus productes de qualitat, ja sigui per la via de l’agricultura convencional, ja sigui mitjançant l’agricultura ecològica. Aquest procés que s’està obrint camí amb força a Catalunya és enormement rellevant des del punt de vista paisatgístic. Si segueix amb força i vigor, bona part dels prop de 135 paisatges catalans que hem identificat des de l’Observatori del Paisatge de Catalunya tenen el futur assegurat. Calia només una altra pota que ho relligués tot plegat: l’artística, i aquesta, sortosament, s’està desplegant amb més força que mai, com il·lustra aquest número monogràfic de Bonart. Paisatge, alimentació, creativitat i identitat: vet aquí el cercle perfecte. (*) Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (www.catpaisatge.net) A la imatge, portada del catàleg de l'exposició L'art del menjar organitzada a la Pedrera.