Art Sitges Weekend: Vius o morts (Dead or alive)

David G. Torres va donar la seva conferència Vius o morts, algunes històries de veritat en l’art contemporani, a l’atelier de Blanca De Nicolás dins la programació de l'Art Sitges Weekend. Daniel G. Torres és codirector i cofundador d’A*Desk, institut independent de crítica i art contemporani, el 2011 fou comissari del pavelló català i de les illes balears en la biennal de Venècia, ha estat comissari d’exposicions en el Centre d’art Santa Monica de Barcelona i actualment és col·laborador en la revista Bonart i crític d’art en la publicació El cultural del diari El Mundo; dirigeix el màster en art actual: anàlisi i gestió, de IL3 de la universitat de Barcelona. Ha escrit “No mas mentiras” VI Premi Escrits sobre Art, edició de la fundació Arte y Derecho (VEGAP) i Trama Editorial. En la conferència que va donar a l’atelier de Blanca De Nicolás va confessar el seu interès pel moviment Punk en la seva vessant sociològica com a reacció cultural. En una primera aproximació va esmentar Keith Haring, Marcel Duchamp, Blondie, Basquiat, Gordon Matta Clark i Douglas Crimp (professor d’art i principal contribuent a la teoria queer). David G. Torres va guiar-nos per una narració de la contemporaneïtat a partir de Marcel Duchamp travestit en el paper de Rose Selavie i la imatge de Andy Warhol en drag. L’urinari de Marcel Duchamp, presentat en l’harmory show de 1917 marca l’inici de l’art com a filosofia de l’art. La figura de Duchamp com a pare de l’art conceptual i de l’estat actual de l’art contemporani fou l’argument que David G Torres va esgrimir i va anar desenrotllant de forma discursiva. L’equivoc, el joc, l’economia i la no productivitat han estat les grans potencialitats que Duchamp va explotar en diverses i famosíssimes obres d’art algunes de les quals ni tan sols existeixen o són rèpliques dels Ready Mades duchampians. En una pirueta discursiva David G. Torres ens va portar a l’actual sistema artístic on Damien Hirts és presentat com veritable gurú que s’immola davant el mercat de l’art. Les accions i reaccions que els artistes produeixen, per exemple la de Piero Manzonni i les seves llaunes escatològiques, funcionen la majoria de cops com a revulsius que es giren en contra seu, destruint tot el potencial de crítica que pretenien. La societat burgesa o el sistema capitalista integra, digereix i recondueix qualsevol aspecte crític, estirabot o rebuig, com ho feu amb el moviment punk i la seva estètica reconvertida en moda i producte de consum. Com lluitar doncs contra aquesta manipulació descarada que el sistema art efectua deliberadament i amb intencionalitat expressa? Una possibilitat és la inacció, el silenci, quedar-se quiet i veure passar els trens, l’altra és posar-se a la contra sabent però que la nostra revolta serà fagocitada i transformada en gadget a la venda al cap de tres setmanes. Fer el joc a aquest sistema és complicat però tard o d’hora trobarem la manera de fer art i transformar la societat. I serà millor que ho fem d’una forma menys dolorosa que la de Chris Burden que es féu disparar un tret al braç o la dels accionistes vienesos que adoptaren el vici de la mutilació sanguinolenta. La vida i la mort continuen essent el motor de la filosofia de l’art, art contemporani on allò que importa és el que s’explica més que no pas l’objecte.