Relat, crítica i no-ficció

Ja fa uns anys que la idea del relat apareix en molts discursos en art contemporani: el cicle d’exposicions comissariat per David Armengol i Martí Manen a Fabra i Coats pren com a eix el relat; i en artistes que van des de Dora García (i les seves referències explícites a la literatura) fins a Enric Farrés (i les seves insòlites guies a través del Prat o Josep Pla) el relat sembla ser l’element consubstancial dels seus treballs. Com en el seu moment ho va ser el fet de subratllar la condició política de l’art (Poetics/Politics es va titular la cèlebre Documenta X del 1997 comissariada per Catherine David), la reivindicació del relat com una estratègia fonamental en art contemporani té un caràcter discursiu i inclusiu. És a dir, com sol succeir, no és que ara les produccions artístiques contemporànies s’hagin centrat en el relat, sinó que alguns ens hem proposat veure-les ara com a relats. Aquesta és la característica inclusiva. En efecte, la qüestió de la producció artística contemporània entesa com a relat no és nova. Recordo fa més de quinze anys el llavors director del FRAC de Montpeller, Ami Barak, explicar exposicions i artistes com un conte, com un relat. Més enllà d’obres amb alta càrrega conceptual (des de Pierre Huyghe fins a Douglas Gordon), ja podia tractar-se de la pintura més realista o l’escultura més gestual, sempre trobava una història per explicar sobre l’obra que la qualificava intensament i que li donava el sentit. Tanta obsessió per la història a explicar semblaria respondre a una tradició hebraica. Però, com bé sabem, la nostra cultura occidental està configurada per aquesta tradició que ens porta a posar en primer plànol la paraula, el relat, la qual cosa s’explica. Més enllà de tradicions hebraiques, aquella capacitat d’Ami Barak per explicar les produccions artístiques sobre la base de les històries que contenien ens posa sobre la pista del caràcter inclusiu que té la vigència del relat en els discursos sobre art. Efectivament, són els discursos sobre l’art; és a dir, aquells que desenvolupem comissaris o crítics, els que desvelen una qualitat narrativa en la producció artística. O almenys és el que m’he obstinat a assenyalar últimament: la crítica i el comissariat com a productors de relat. Un relat o uns relats que d’altra banda són contemporanis en la mesura en la qual relaten experiències vicàries, d’uns altres, parlen per boca d’uns altres, com ventrílocs… Retallant i enganxant, d’aquí i d’allà, i així engegant un pensament plenament contemporani, incapaç o imperfecte. I així apareix una genealogia amb altres creadors afins a la crítica i el comissariat. Recentment, l’escriptor francès Michel Huelebeck deia que l’escriptor, en parlar per uns altres, és un ésser imperfecte. La crítica, llavors, també és una escriptura imperfecta. I, justament, tota aquesta imperfecció té a veure amb la impossibilitat de la ficció… però això serà en el pròxim capítol. A la imatge, Fugides. Cicle comissariat per David Armengol i Martí Manen a Fabra i Coats. Sala 1. Foto Eva Carasol.