Exposicions
Museu Fundació Juan March inaugura "José Guerrero. Pelegrinatge(1966-1969)"
bonart
palma - 10/10/19
El Museu Fundació Juan March inaugura el 16 d'octubre a les 13 h. l'exposició José Guerrero. Pelegrinatge (1966-1969), que romandrà oberta fins al 18 de tener del 2019. Comissariada per Francisco Baena i Inés Vallejo, la mostra presenta més de 60 obres de l'artista, entre llenços, dibuixos i obra gràfica, a més de documentació, fotografies i la projecció d'una pel·lícula de l'artista treballant en el seu estudi.
L'exposició pren el títol d'un dels olis que s'exhibeixen, Pelegrinatge (1969), que remet tant al poema lorquià Els pelegrinets com al propi pelegrinatge de l'artista granadí entre dos continents i aborda l'estudi dels anys del retorn temporal del pintor amb seva família a Espanya el 1966, gairebé vint anys després que abandonés el seu país «perseguint la modernitat» i s'establís a Nova York.
Dos fets clau van convèncer a Guerrero de la conveniència de la seva tornada: l'obertura de la galeria de Juana Mordó a Madrid el 1964 i la trobada amb Fernando Zóbel, que s'inauguraria el Museu d'Art Abstracte Espanyol de Conca en 1966 precisament. I tres llocs, tres atmosferes, van ser decisius en aquests anys: Madrid, Nerja -on va adquirir i rehabilitar un modest cortijo-, i Conca -on es va integrar a la comunitat d'artistes al voltant del museu-. Es tracta d'un període breu però molt fructífer per a ell, ja que va aconseguir llavors una maduresa determinant per a la resta de la seva obra. El seu retorn va posar fi a un cicle, i va donar pas a una època que li va servir per autoafirmar i guanyar confiança abans de tornar a Nova York, on va imprimir un nou gir a la seva pintura.
Obre l'exposició la pintura més significativa de la seva trajectòria: La bretxa de Viznar (1966). La idea inicial d'escometre aquesta obra va partir d'un viatge per Andalusia que el pintor va realitzar en 1965 amb la seva dona (qui havia d'escriure un article per a la revista Life amb motiu del trentè aniversari de la mort de Lorca) i al fotògraf nord-americà David Lees , la missió era il·lustrar l'article d'aquesta.
Van recórrer el sud d'Espanya i van arribar al barranc de Viznar, on va ser executat el poeta, i on el pintor granadí va prendre alguns apunts del natural que li van servir per sublimar l'escenari del crim. Llenç de gran empastament, La bretxa de Viznar, amb els seus dos enormes extensions travessades per un gruix solc, va obrir al seu autor «una nova finestra». Va resultar un quadre profundament dramàtic i molt sobri per a algú eminentment colorista, que va renunciar als seus tons propis per abraçar els característics de l'informalisme espanyol. Es tracta de l'obra probablement més comentada de l'autor, però no l'única d'aquest període en què ret homenatge a García Lorca. Del mateix any és A la mort de Sánchez Mejías, que remet al Plor per Ignacio Sánchez Mejías. I de 1967 és també la carpeta Sis litografies, editada per la galeria Juana Mordó i en la primera imatge reprenia la composició en "v" i la paleta reduïda de la bretxa de Viznar. La carpeta està precedida d'un petit text d'un altre poeta, company de generació del granadí: Jorge Guillén, que comparava el viatge a Nova York del pintor amb el de Lorca.
Als primers títols espanyols des 1962-1963 (no només per la llengua emprada, sinó també per la seva evocació del territori: Albaicín, Sacromonte, Alpujarra, Andalusia aparició), van seguir en aquests anys bastants altres paisatges, bé al·ludits així, en general (Paisatge, 1967; Paisatge horitzontal, 1969), bé com a racons concrets (Borriana, 1968; Conca, 1969), ia més referències a la cultura, la història i la tradició del país segons la veia i la recordava de la seva infància (Tant munta, munta tant, 1966; La chía II, 1968).
Et poden
Interessar
...
