"Helios Gómez. La revolució gràfica" al Museu de l'Exili

Del 12 de juliol al 2 de novembre el Museu de l’Exili de La Jonquera (MUME) presenta l’exposició Helios Gómez. La revolució gràfica. Helios Gómez (Sevilla, 1905–Barcelona, 1956) fou un dels artistes més rellevants dels anys trenta en l’escena catalana i espanyola. Sens dubte, acarar-se amb l’univers biogràfic i creatiu d’aquest artista –i poeta– nascut a Andalusia significa endinsar-se enmig de les cruïlles històriques més rellevants del segle XX. Helios Gómez fou un home travessat literalment per la història, segurament per l’interval temporal més dens de la centúria passada. Artista sorgit de les classes subalternes del barri sevillà de Triana, va destacar per la seva valentia en la lluita en favor dels més desfavorits i el desplegament del seu talent artístic en unes situacions delicades, d’extrema gravetat, en què les esperances d’un món millor per als sectors més nombrosos i populars eren amenaçades i sabotejades per la violència i la repressió promogudes pels sectors més poderosos de la societat o, fins i tot, traïdes pels mateixos representants del suposat proletariat alliberat, tal com va succeir a la Unió Soviètica de la dècada dels anys trenta. En aquest escenari convulsionat va irrompre amb força l’enginy creatiu del jove andalús mig gitano del barri de Triana. Helios Gómez es va traslladar a Barcelona en plena dictadura del general Miguel Primo de Rivera, un dels epicentres urbans en què regnava la complexitat d’aquell context de “guerra civil europea”. Serà a l’efervescent capital catalana on prendrà el camí d’artista revolucionari en el sentit més polièdric del mot. Definitivament, un creador que connectarà amb les pràctiques més innovadores i avantguardistes dins del camp del grafisme i el cartellisme. Així, doncs, la militància antifeixista, l’obrerisme, els vincles amb els cercles intel·lectuals i artístics europeus més engatjats amb la revolució social, els seus viatges i estades forçats i a vegades voluntaris –entre 1927 i 1934- als llocs claus d’aquella Europa convulsa –Berlín, Moscou, Viena, Amsterdam– i la capacitat per a l’aprenentatge i adopció de les tècniques artístiques més avançades i lligades a les tecnologies de la reproducció, situen a Helios Gómez en el nucli de la modernitat. Enmig de l’assumpció de les aportacions dels corrents de la modernitat, cal destacar que la seva intensitat creadora no es va focalitzar només en un marcat posicionament polític, sinó també en l’estètica en el sentit que va ser capaç de fer conviure en els seus dibuixos vestigis d’arrels populars, sovint folkloritzants, amb tècniques pròpies de l’univers fotogràfic i dels processos de muntatge i enfocament visual del mateix cinema. Alhora, tampoc no es pot obviar l’influx que va tenir el surrealisme en una part considerable de la seva obra. De cap manera la politització de l’art que va conrear Helios Gómez va ser un simple panfletarisme. Es va tractar d’una estètica de la resistència per a la transformació social molt ben articulada que es nodria del compromís vital d’un “home d’acció” que va ser present en quasi tots aquells fronts en què semblava que es podien aconseguir més quotes de llibertat i igualtat, o que era necessari defensar-les de les limitacions democràtiques que preconitzaven els règims liberals en crisi i de les escomeses del feixisme creixent: la Barcelona de les acaballes dels anys vint, el Berlín dels anys finals de la República de Weimar, les vagues mineres a Bèlgica a inicis dels anys trenta, els fets d’Octubre de 1934 a Astúries i Catalunya i, finalment, la Guerra Civil espanyola. Helios Gómez, a fi de guanyar-se la vida, va tocar totes les facetes de les arts gràfiques i plàstiques: frescos, pintura, decoració, dissenyador publicista, il·lustrador de llibres, maquetista i grafista de premsa. No obstant això, l’essencial de la seva producció està consagrat a la lluita social: més de 500 dibuixos, segells, octavetes, fulletons, cartells, per als sindicats i partits revolucionaris, per a les editorials i la premsa progressistes de Barcelona i Madrid, així com per a diaris de Paris, Berlín i Brussel·les. L’abril de 1936, fou cofundador del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, que serà la punta de llança del cartellisme de guerra i del qual en serà elegit president. Durant la Guerra Civil va combatre als fronts de les Illes, Aragó, Madrid i Andalusia. Després de la fi de la Guerra Civil, l’exili, l’internament a França (camps de Bram, Montolieu, Argelers i Vernet), la deportació al camp algerià de Djelfa i el retorn l’any 1942 a l’Espanya del Nuevo Estado, que li va suposar persecució i presó arran de la seva implicació en moviments antifranquistes de l’interior, van frenar una carrera fèrtil vinculada al projecte de construir una alternativa a l’explotació i la injustícia. I malgrat tot, ni la derrota bèl·lica i política, ni el desencís enfront dels resultats de l’stalinisme van acabar amb les ànsies creadores de qui quasi dues dècades enrere havia sortit del barri de Triana per veure i, en certa manera, conquerir el món. La constatació de la persistència de la seva vitalitat creadora és visible en els treballs pictòrics, més intimistes i surrealitzants, i en l’obra escrita que va dur a terme en condicions pèssimes, sovint en llargues estades a la presó Model de Barcelona, fins a l’any 1954. De fet, l’exploració de la identitat gitana i els seus quadres surrealistes es podrien considerar una exploració introspectiva més personal, però també són un acte de resistència. En aquest sentit, destaca el fresc que va crear en una cel·la de la presó Model de Barcelona, que és un manifest de la resistència antifranquista, avui ocult sota una capa de pintura blanca la restauració del qual reivindica l’Associació Cultural Helios Gómez. A la imatge, Helios Gómez, Camp de Montolieu (1939) ASECIC, Fons Zúñiga.