El lloc de l'art, Londres

L’esguard damunt, fora de lloc, davant. Retrovisor que emet en temps real L’ull de l’autor i, ull, ensems, del lector. Caixa de llum en moviment urbà, Línies de vers, circuits de galeries. L’art del sublim muta el jo en plural, Identitat múltiple identitat.   Vinc a mirar si l’ull de l’art reneix. No hi ha igualtat si no es crea de nou. Trenca miralls, jove, aprenc dels joves. Barret vermell, llibres, ous, cols, papers Contra el vampir xuclador dels meus morts. Al mig del cor, boles de gel al llenç; Al full desert, al cervell mut, al sord.   Amb dits untats pel greix i els mots subscric El rostre buit pres per la psicodèlia. T’has enfilat dalt damunt d’un diccionari, Fet amb llumins, d’una torre anarquista. Som dos dadà a submergir els nans, Els visitants, els galeristes, tots,  Autors, crítics colgats amb xocolata Dolça bullent. Trepitgem la pintura. Pastem el pa amb blat blanc, groc i negre Per fer paper on embrutar el bell. Consagrem l’or de l’art i emmudim.   Veus el revers de les coses de l’art Quan tot és dins, no només aparença, Col·lecció d’altres col·leccions, Associacions, capgiraments. Hi ha molt saber rere cada acció. Fer envellir els retrats gloriosos D’avantpassats cosint les boques llurs Fins a emmudir l’estil clàssic imperi.   Foto de grup, a Londres, dos mil tretze: Bell, Ayse Erkmen, Medalla, Polke, Burgin, Hannah Collins, Óscar Murillo, Sara Lucas, Chapman, Laura White, Richard Clegg, Lindsay Seers, Hirst, Félix González-Torres (+). Adam Chodzko. Somnis, metamorfosis, Retrats dorments. De dos ulls, l’ull de l’art.   S’ha dit a bastament que la poesia oral clàssica operava amb ritmes i rimes a fi d’afavorir la seva capacitat mnemònica. Aquest poema va ser escrit al llarg d’una setmana amb la intenció que esdevingués una postal que sintetitzés el quadern de notes de viatge. A conseqüència de la seva estructura mètrica i rítmica, l’ordre cronològic es veu alterat, i també el mapa de les galeries i els artistes visitats. El dinamisme derivat d’alguns objectes, performances i dels cognoms hauria de permetre al poema imprès de poder actuar interactivament; i, només de ser pronunciats els noms dels artistes, haurien d’obrir-se tot de pantalles visuals corresponents amb les obres d’art vistes. El poema, doncs, més enllà de les imatges i reflexions que provoca, hauria de comportar-se com un hipertext i incitar en el lector una visita guiada sobre el panorama de l’art en un moment precís de la seva història. Sense la relació artista igual a imatge, els noms deixen de significar? Quants d’aquests artistes que avui aprenem no seran registrats en el diccionari de l’art i el seu nom no ens dirà res? Un poema ha de poder ser llegit en els anys a venir amb permanent actualitat. El poeta no escriu una crònica. A la imatge, detall de The Malaite Room de Laura White.