FCC-Segell-banner4
\

Biblioteca

"Pedra viva" d'Enric Casasses i Montserrat Cladés

Anna Carreras girona - 15/07/14
180x180BONART-180x180-Cervells
“La diferència entre gàrgoles i humans és que elles reben el material per darrere i l’expulsen per la boca i els humans ho fan al revés, com tot.” Casasses vesteix de gala unes pedres on, fins fa poc, només hi havia estols de gavians. Ara les gàrgoles són una província de l’escultura: la seva raó de ser és la pluja i el seu mitjà d’expressió, les altures, “que és unt hi ha més llibertat”. Les fotografies de l’arquitecte Montserrat Caldés, al costat dels poemes de Casasses demostren que la gargolística no és un art sense pretensions: per veure-les s’ha de mirar amunt (i quan tornes a mirar ja és una altra bèstia). Casasses i Caldés han ullat des de sota l’església de l’Escala (Alt Empordà), dedicada a sant Pere. Pocs temples han vigoritzat uns versos tan trempats i unes imatges tan lúcides. Casasses és el ventríloc de les gàrgoles “amb el seu aire popularesc i esqueixat de monstres que, segons com, es tornen tendres, o humorístics, o fins impertinents, però sempre sense segones intencions”. El llenguatge de Casasses eleva el català de l’Escala a categoria de llengua literària, atrapant i avançant el dir de la Víctor Català: xinar (follar), perdicar (predicar), te flic (refotre!), esbotzada (onada), güitar (guaitar), llenga (llengua), podé (potser), jonells (amb è oberta) per genolls. Casasses trama un món antropologargològic i inventa figures versemblants com el doctor Jeremias Múller, de Múnic, i el gran Anicet Flequer, de Vilaür, la societat europea d’antropogargologia i l’institut d’estudis gargolítics. Sense la Torre de les Hores però amb un gran do per l’escriure, el doctor Jeremias Müller (a les notes pòstumes) afirma que el nom de la gàrgola ve de gargòlit, gargolític, mot compost del grec lític (=pedra) i del llatí ibèric gargot o garigot. En paral·lel al desvergonyiment del poeta, les imatges amb zoom de Caldés (selfies granítics) aviven una pedra que respira i mira de prop, que en alguns casos té els ous grossos com xíndries o el coll arrugat com un shar pei. El llibre, objecte bell, s’acompanya d’un CD en què Casasses recita tots els poemes del llibre: heu sentit mai la veu que surt de les gàrgoles? Sabeu que parlen, en realitat, de la condició humana? La gàrgola s’autoretrata posant-hi la fantasia que li correspon. La Gàrgola 2 gasta més boca que cap; la Gàrgola 10, al seu cant, diu sense embuts: “Jo sempre he estat més de beure / que de fumar”; la Gàrgola 4 està convençuda que, presumida, “faré una volta per la plaça / amb talons alts i guants de pell”. La Gàrgola 4 “sent créixer la lluna / mentre se la pela / xerricant de dents”. És la Gàrgola 15 qui, farta de ser ignorada, resol la vida amb tres punts: “Si sóc jo que sé els perqués / de tota cosa, escolteu: / u: del món no s’entén res; / dos: l’esprit és un carreu / a mig treballar; i tres: / si ’neu al súper a peu, / mireu amunt, pocafès!”.
Anna Carreras

Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és filòloga i escriptora. Col·labora habitualment a la premsa (El Punt, Gidona) i fa de crítica literària (Núvol, Ara Llegim). Compagina la traducció i la crítica d'art amb la creació personal. És autora de les novel·les Camisa de foc, Tot serà blanc, Unes ales cap a on, Ombres franceses, Fes-me la permanent, L'ull de l'escarabat i Halley 2042, i de diversos assaigs sobre la postmodernitat. 

Et poden
Interessar
...

Baner BonArt 817x68 Agenda Girona Cultura