Pep Duran a La Sala, centre d’Art Contemporani

Abans que hi entri algú, és el títol de la instal·lació que Pep Duran ha realitzat expressament per a l’espai La Sala, Centre d’Art Contemporani. Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1954) és un artista actual, habitual en el camp de l’escenografia i amb un llenguatge propi que incorpora imatges de catàlegs (en blanc i negre), fotografies, mobles, motlles, notes i dibuixos que modifica i articula en l’espai d’exposicions, alterant la circulació, desafiant la funcionalitat. Pep Duran s’ha fet mereixedor de l’adjectiu constructivista i de manera encomiàstica ha encadenat muntatges, escenografies, exposicions, projectes i realitzacions en espais públics i en galeries d’art, mostres que li han valgut una aurèola entre l’enfant terrible i geni de l’art post-conceptual català. La seva permanència en el candeler del panorama artístic ve referendada en aquesta instal·lació a La Sala pels textos de Bartomeu Marí, filòsof i promotor cultural eivissenc, actual director del MACBA i pel text de Javier Peñafiel, reconegut artista espanyol que actualment exposa al MAC de la Universitat de Xile. El títol, Abans que hi entri algú, crea una certa expectació i a la vegada situa al visitant en el centre de la incertesa. La proposta es manifesta a través d’una construcció esparsa que s’amaga rere un mur que delimita l’accés a la Sala, la Sala Marfil on Pep Duran de ben segur va ballar-hi les nits de cap d’any dels primers setanta i les vespres dels carnavals vilanovins, però aquests records han quedat tancats dins d’un armari. La frase Som un joguet del destí, construïda amb grans lletres de motlle, volums tridimensionals que desfilen per una barana provisional, remet a la frase de William Shakespeare en el drama clàssic Romeu i Julieta. Pep Duran ha canviat el singular (Sóc trist joguet del destí) per un plural que ens inclou en el comú devenir del nostre país, estat, nació, continent, planeta... La incertesa s’eixampla, s’allargassa des de les columnes suadores cap a les parets blanques on els quadres penjats no ens donen massa pistes, ni tampoc respostes al nostre afany d’entendre aquest trencaclosques. Trobar un sentit esdevé una mena d'enigmàtic joc: serà la peça de balustre el desllorigador de tota aquesta parafernàlia? Per a mi aquesta possibilitat va creixent fins a convertir-se en el quid de la qüestió. El text de Bartomeu Marí parla de la semblança de La Sala amb un edifici venecià; i doncs foren els venecians els qui utilitzaren aquests pilons o balustres per suportar les baranes dels balcons dels seus palaus. També recordo els dos estilitzats balustres, un a banda i banda, que flanquegen l’entrada a aquesta sala Marfil. De fet junt amb les quatre columnes centrals, els balustres són l’únic element decoratiu que s’ha mantingut, les llotges ja no hi son, les galeries altes s’han transformat. Repasso detingudament cada una de les pistes, notes escrites, peces, motlles, motllures, papers, dibuixos, objectes dibuixats, mobles, cadires immobilitzades, taules i vitrines. Recullo els papers amb les fotocòpies que amuntegades ofereixen hipotèticament les instruccions d’ús, els prenc com a mostra fefaent de la investigació que encara no he pogut dirimir. Trobar una solució imaginària, repensar l’espai de La Sala reprenent el curs d’aquest discurs que Peñafiel anomena autonomia descentralitzada que produeix acceleradament crítica del subjecte entesa com el mètode exploratori per a un acord personal... La balustrada perfila la porta de sortida.