Salvador Dalí, artista mineral

La nostra història moderna de l’art s’ha forjat en gran part des del paisatge, en íntima connexió panteista amb el territori. El cas de Salvador Dalí no defuig aquest principi fonamental, ja que aconsegueix un insolit aliatge entre geologia i psicologia. La gestacio del seu geni segueix, així, un procés similar al reeixit per les nostres grans figures universals: prospecció radical d’un paratge d’alta densitat tel·lúrica i desplegament de les particularitats en un llenguatge internacional vinculat a les primeres conquestes espirituals del seu temps (de la poesia, la pintura, la ciència o la filosofia). De Portlligat a París o de Nova York a Portlligat, amb Barcelona al bell mig, de vegades exercint com a ciutat plataforma (penso amb la Barcelona del 1917), d’altres com a urbs censora. Si entenem que les arts estan per sobre de les ideologies, del comerç o de l’espectacle, cal judicar Dalí fonamentalment per la seva obra llegada. I penso que molts estarem d’acord a afirmar que el gran Salvador es dóna en molts moments del període 1925-1955 (Des de La noia a la finestra fins al Corpus hypercubus), amb una decada excepcional entre l’arribada a Portlligat (1930) i la marxa a Califòrnia (1940), i amb cicles de menys tensió creativa en els extrems de la seva trajectòria: la primera joventut o el final de carrera. En el seu moment més dolç va ser capaç d’amalgamar la natura agresta, impossible i mineral de la península del cap de Creus amb la seva fertilíssima inventiva (ara mística, ara llampegant), mineralitzant de retruc les arts i la cultura universal del vintè segle. Foto: © Joan Vehí. Cadaqués, 2014. Drets d’Imatge de Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí. Figueres, 2014.