Toni Vidal i la cultura com a impuls col·lectiu a la Fundació Palau

Als anys setanta, Toni Vidal va fer diverses exposicions a la Fundació Miró i des d’aleshores ha estat sempre present en la vida cultural de Barcelona, mitjançant exposicions i llibres. Tot i així, per a bona part del públic, Toni Vidal retrata la cultura catalana dels anys setanta, a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, serà un descobriment. S’hi recullen 180 fotografies d’un projecte que Toni Vidal va iniciar tan bon punt va començar a venir a Barcelona, a finals dels anys seixanta, abans i tot d’establir-s’hi: retratar totes aquelles persones –escriptors, artistes, activistes, editors, arquitectes, cantants– que participaven en el moviment col·lectiu de la cultura catalana. Vidal venia de Menorca, no coneixia gaire gent, però un contacte el va dur a un altre i d’aquesta manera va poder construir un arxiu de retrats que no té equivalent en aquells anys. Perquè les seves fotografies no són el resultat d’un encàrrec, no acompanyaven entrevistes o reportatges, com les d’altres fotògrafs. I pel seu enfocament panoràmic, pensat per al futur, que és ara. L’exposició de la Fundació Palau apel·la a l’esperit col·lectiu dels creadors i intel·lectuals, en un moment d’individualitats i individualismes. Els exiliats del 39 que vivien a París o a Tolosa de Llenguadoc, els escriptors que havien patit l’oblit i la persecució, els artistes que triomfaven internacionalment, els historiadors que reinterpretaven el passat del país, la contracultura en castellà, la nova cançó: Frederica Montseny i Josep Termes, Joan de Sagarra i la Companyia Elèctrica Dharma, Mercè Rodoreda i Fabià Puigserver, Marià Manent i Antoni Tàpies, Salvador Espriu i Gabriel García Márquez. Amb una atenció especial a aquella gent que seguia la seva vocació obstinadament, com ara els savis Pau Vila, Joan Colomines o Pierre Vilar. La discreció, l’admiració i el respecte de Toni Vidal pels fotografiats crea un clima especial que li permet penetrar en la personalitat dels seus models. Destaquen, en aquest sentit, una extraordinària sèrie de retrats de Josep Pla, a Llofriu, una imatge sardònica de Joan Fuster o una sèrie corprenedora d’exiliats polítics a les cases on vivien, sense cap luxe. O una altra sèrie de monjos de Montserrat: l’arxiver Marc Teixonera, el filòsof Andreu Marquès, l’historiador Josep Massot i Montaner, l’estudiós de la litúrgia Adalbert Franquesa. La sala final ha estat concebuda com una instal·lació amb un centenar de retrats agrupats en un remolí creixent: des de les primeres generacions de postguerra fins al boom dels anys setanta, que a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac han batejat, gràficament (prenent com a model la recuperació d’Alemanya en la postguerra), com “el miracle català”. L’exposició es podrà visitar fins al 12 d’octubre del 2014. A la imatge, Eduard Arranz-Bravo, 1973. Toni Vidal.