L'obra d'Agustí Penadès al Centre Cultural Terrassa

Agustí Penadès (València, 1935) és un vell combatent en l’àmbit de l’expressió plàstica. Com que hi arriba no per impuls juvenil sinó per conviccions ja més o menys madures, la resposta estètica –que vol dir sensible i sentimental– al món que l’entorna l’extragué de la realitat material i social mateixa de la qual aquell impuls formalista havia nascut. És la brutalitat i, a l’ensems, la bellesa del que ens envolta el que esdevé interessant de saber i sentir emocional perquè personalment ens afecta. Fou de bon inici ben conscient que hi havia acadèmies i centres de formació per aprendre i endegar les inquietuds sensibles i sentimentals que hom pugui experimentar, tant d’admiració com de refús de la realitat ambient; però no fou des d’aquesta orientació que fou atret pel món de la sensibilitat. Una certa manera de ser seva li feia entendre que la plasmació dels entusiasmes, de les adhesions vers l’entorn, potser abans de tota concreció material –encara que els impulsos vinguessin de la materialitat mateixa de la realitat entorn–, el que d’antuvi havia de possessionar-se de la realitat oferta era per una actitud corporal, una extorsió del cos que es correspongués a allò que veia, experimentava, pensava, reflexionava a través de la immediatesa de la vista, del tacte o de l’oïda. No deixa de ser simptomàtic que una de les vehicularitats de la seva representació plàstica expressiva, ja d’antuvi, sigui l’escultura. Obvi, no l’escultura en el sentit tradicional, sinó l’escultura segons unes presències matèriques a l’espai de tres dimensions, a l’espai real. Però potser el recurs a la tridimensionalitat real s’aparta una mica de la necessitat material directa que allò que plasmes quedi allunyat d’una altra necessitat, tàctil i visual a l’ensems, com és allò que sorgeixi dels teus dits, de la impulsivitat immediata. L’informalisme, evident, era la conclusió més directa de com havia de plasmar la seva actitud espiritual davant la realitat social en què vivia i que provocava el recurs a la seva resposta plàstica davant del món concret. Un bon dia s’adonà que potser en realitat per ser un bon plàstic, segons era entesa la qüestió en els nostres àmbits moderns, calia incloure que l’expressió plàstica naixés, vingués aportada també, per l’impuls corporal de l’executor: pintar seria plasmar des de la resposta física, corporal de l’artista creador, des del gest, quelcom molt allunyat d’aquell altre concepte de tipus occidental que entén que crear, plasmar la realitat entorn, és el resultat d’una reflexió mental des de l’individu davant de la realitat, reflexió que conclou amb un coneixement alhora crític i formal del que aquell “motiu provocador de la sensibilitat” importa a qui el plasma, interessa el perquè es plasma i, ensems, implica una recerca d’estructures i fonaments de la impressió plàstica, estètica. L’altre concepte pel qual opta Penadès és el d’entendre que tota representació plàstica només correspon a una actitud corporal i que, després, amb l’observació, pot néixer la captació, la comprensió mental o emotiva d’allò que s’ha fet. En definitiva, som a la cruïlla d’una representació que actualitza d’una manera fefaent un dels procediments orientals de mostrar l’expressivitat; amb una diferència radical tanmateix que no es tracta, per Penadès, de cap protecció del propi cos, sinó simplement i exclusivament de portar, extreure vers l’exterior, els impulsos emotius que neixen i rauen a l’interior de la persona provocats per la realitat ambient, i que així siguin tangibles, visibles, analitzables en el conjunt i en el detall. La matèria és la representació exclusiva, a través del gest, de l’expressió espiritual. A les sales d’exposició del Centre Cultural Terrassa podem assistir amb plenitud a l’ona expansiva plàstica d’Agustí Penadès del 4 de setembre al 19 d’octubre del 2014. A la imatge, detall d'Acció rítmica, 2014 d'Agustí Penadès.