Dalí: Del "chien" mític al rostre paranoic

Forma part de la mítica cinematogràfica que Un chien andalou (1929) va néixer de la confluència de dos somnis: un núvol que talla la Lluna mentre una navalla d’afaitar secciona un ull (Buñuel) i una mà plena de formigues (Dalí). I també es conegut que el cineasta i el pintor van escriure exultants el guió en una setmana, a Figueres, amb una regla simple joiosament acordada: obrir les portes a l’irracional i així, doncs, no acceptar cap idea ni imatge que pogués convidar a una explicació racional. Tanmateix, Un chien andalou ha convidat a fer tota mena d’explicacions des de la seva primera projecció a París, a la qual Buñuel va assistir amb pedres a les butxaques per si resultava ser un fracàs i hi havia merder. Un temps després, també és sabut, Buñuel i Dalí van començar la llarga història de la seva enemistat arran de L’âge d’or: el cineasta explica al seu llibre de memòries El último suspiro que, en escriure el guió, no estaven d’acord en res i que l’encís d’Un chien andalou s’havia perdut completament. També és conegut que, havent-se fet Dalí molt cèlebre als EUA, Hitchcock va pensar en Dalí (en l’aspecte agut de la seva arquitectura, les ombres llargues, l’infinit de les distàncies, les línies que convergeixen en la perspectiva, els rostres sense forma) perquè dissenyés visualment l’escena del somni de Spellbound (1945) en què, contràriament a Un chien andalou, les imatges són explicades en clau de manual psicoanalític i amb una funcionalitat narrativa. Hollywood volent assimilar el surrealisme i, amb empremta buñueliana, Dalí tallant ulls amb unes tisores. Ningú no va quedar-ne satisfet. Allò que és menys conegut en la relació de Dalí amb el cinema és que, a mitjan anys cinquanta, una jove fotògrafa, que aleshores s’estava convertint en cineasta, va arribar a Portlligat per fotografiar el pintor. El seu nom és Agnès Varda, per la qual L’âge d’or (què hi ha, però, de Dalí?) és un film màgic: “Si hi penso, una brisa de revolta, de provocació i de poesia m’alleugereix l’esperit.” Tampoc és gaire conegut que, una trentena d’anys després de fotografiar Dalí, Varda va reproduir en un film, Le visage paranoique (1935), pintura que la cineasta observa així: “Dalí va fixar-se en la postal d’un poblat africà, amb una cabana com una mitja esfera sota el sol, arbres i negres asseguts de tal manera que se’ls pot veure com un nas, una boca... en fi, hi va veure un rostre ajagut i va pintar-lo. És això, la relació amb el real, la doble mirada, la capacitat de veure-ho com a real i de veure-ho com una altra cosa.” El film en què, a la manera d’un tableaux vivent, recrea la pintura és Jane B. Par Agnès V., un retrat de Jane Birkin a través del qual s’autoretrata Varda en la mesura que l’actriu representa tota mena de fantasies i obsessions de la cineasta. És un  muntatge en què Birkin encarna diversos personatges (inclosos pictòrics) en hipotètics fragments de films, entre els quals un en què és una aventurera que, junt amb el seu company, s’afegeix al poblat africà (o el rostre paranoic) de Dalí que, finalment, una ratxa de vent s’endú. Varda va trobar en Dalí un referent de la seva estètica cinematogràfica que sempre flueix entre el real i l’imaginari: “És el que desitjo: rastrejar la realitat just fins que esdevingui imaginària, reprendre l’imaginari i servir-se de la realitat, fer la realitat, revenir a l’imaginari.” I explicant Varda el seu desig potser explica alguna cosa de Dalí. Foto: © Fons agència EFE. Drets d’Imatge de Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí. Figueres, 2014.