Yurian Quintanas: memòria o història a la Galeria Balaguer

Encara que la disjuntiva “memòria o història” pugui resultar sorprenent –de manera intuïtiva, els identifiquem com a conceptes propers, o inclús com a sinònims–, entendre la seva diferència, que vol dir la distància que els separa, és el primer pas per restituir-ne el significat. El gran historiador Pierre Nora, per exemple, analitzava amb profunditat la seva oposició: “La memòria és la vida, sempre conduïda per grups vivents i, per això, està en evolució permanent, oberta a la dialèctica del record i de l’amnèsia inconscient de les seves deformacions successives, vulnerable a totes les utilitzacions i manipulacions, susceptible de llargues latències i sobtades revitalitzacions. La història és la reconstrucció, sempre problemàtica i incompleta, d’allò que ja no és.” O, encara més: “La història, com a operació intel·lectual i laica, utilitza anàlisis i discurs crític. La memòria instal·la el record en allò sagrat.” En aquest sentit, una bona estratègia per atansar-nos al singular univers fotogràfic de Yurian Quintanas sigui, possiblement, assumir la disjuntiva ara esmentada: les seves imatges estan fetes de memòria més que no pas d’història. Una memòria, paradoxalment, que adopta l’aparença de document antropològic gràcies a l’ajornament del jo que Quintanas sembla imposar-se: el protagonista de les fotografies no és el fotògraf, sinó la cosa fotografiada. Aquest fet, que podria semblar una obvietat –que un fotògraf es dissimuli a favor de les imatges–, no és en absolut habitual: n’hi ha prou de veure com la majoria d’instantànies premiades als certàmens fotogràfics actualment més rellevants comparteixen, en major o menor grau, la seva filiació (neo)pictorialista o, si ho preferim, adopten el simulacre en detriment de la realitat. “I què és la realitat, si no simulacre”, ens interpel·larà el lector postmodern: doncs la realitat és allò que reclama, sense demora, la nostra responsabilitat. Ens ho va explicar l’escriptor James Agee fa un grapat d’anys (1936) a propòsit de les fotografies realitzades per Walker Evans al deprimit sud cotoner dels Estats Units: “Si m’hagués explicat amb claredat, ja haurien vist que, a través d’aquesta mirada no artística, d’aquest esforç per suspendre o destruir la imaginació, s’obre davant de la consciència, i dins d’ella, un univers lluminós, espaiós, incalculablement ric i magnífic en cada detall, tan relaxat i natural per al nedador humà, i tan ple de glòria com la seva respiració.” Un espai de llum i ple de glòria: “La memòria instal·la el record en allò sagrat”, recordem que va deixar escrit Pierre Nora. Per això funcionen les fotografies realitzades per Yurian Quintanas: perquè activen un rar dispositiu capaç d’atorgar dignitat icònica a l’element en aparença més banal sense que es perdi, malgrat tot, aquell sentiment profund de caducitat que fa possible totes les formes de  poesia. L’exposició a la galeria Fidel Balaguer es pot veure del 4 al 27 de setembre del 2014. A la imatge, Happy Nothing.