Salvador Dalí va néixer a Figueres –aquest any en fa 25 de la seva mort– i va voler que en aquesta ciutat es reflectís el seu imaginari, la seva cosmovisió més personal. Potser el nostre artista empordanès, una de les marques més reputades en l’àmbit mundial –i abans que marca, persona– va fer seva la màxima de “volta el món i torna al born” o, dit d’una altra manera, d’allò local fes-ne quelcom universal. Allò local que no localista fou la bona visió a l’hora d’escollir un espai emblemàtic de la ciutat de Figueres per representar la seva obra més sublim: el Teatre-Museu Dalí, que dirigeix la Fundació Gala-Salvador Dalí, amb el nom de la seva musa i estimada com a leitmotiv. Així és com va convertir una utopia en un acte de realitat plausible de primer nivell i, al setembre, aquesta gran icona decorada amb ous gegants i pans deliciosos –el clúster alimentari a les comarques gironines és quelcom evident i de valor afegit, que ell ja va anticipar i representar– arriba als 40 anys amb una salut de ferro. A més, ho fa esdevenint un referent de la museologia a escala mundial, igual que les seves publicacions i recerques.
La ciutat, per la seva banda, participa d’aquest impuls i fa els seus deures –amb tots els ets i uts– per refermar l’aposta cultural que la seva tradició li ha atorgat des del segle XX. Un llegat que l’encamina a convertir-se en ciutat creativa, intel·ligent, tot aixoplugant les dinàmiques que el segle XXI ens brinda. La multiculturalitat n’és una de molt potent que a Figueres hem de saber aprofitar encara amb major èmfasi i que autors com Dalí ja utilitzaren. I, seguint amb aquest esperit de suport a les arts, des de l’Ajuntament treballem des de fa anys perquè la casa natal de Salvador Dalí s’inclogui dins aquesta ruta figuerenca de l’art. Una ruta en què el Museu del Joguet de Catalunya, encapçalat per un sempre emprenedor Josep Maria Joan; el Museu de l’Empordà o el Museu de la Ciència, una aposta privada de la família Padrosa, aporten un valor indiscutible a la nostra vila. Una casa natal que voldríem que esdevingués, entre d’altres, un centre de recerca, arxiu i documentació del món dalinià per continuar o sumar-nos a la important tasca sovint menys visible, però no per això menys important, del Centre d’Estudis Dalinians. Un espai similar al que la ciutat de Barcelona té amb Picasso.
I, evidentment, per desenvolupar projectes d’aquestes característiques les complicitats de tota mena sempre són la millor manera per tirar endavant projectes per fer ciutat i, alhora, per fer país. Des de Figueres fem Catalunya, fem territori i ens vinculem a l’esperit de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual enguany celebrem els 100 anys i que va ser la institució nuclear per vertebrar la Catalunya ciutat que entenem actualment. I Figueres, nodrida a tothora de prohoms com ara el poeta Fages de Climent, el farmacèutic Alexandre Deulofeu –amic de Dalí i que va escriure La matemàtica de la història–, el matemàtic Ferran Sunyer –de recent descoberta– o la família Vallès i la Pitxot. També artistes plàstics i visuals, des del grup Indika a Ministral i fins als emergents i emergits Adrià Ciurana o Jordi Mitjà, fins a dissenyadors gràfics com ara Àlex Gifreu, escriptors com per exemple Vicenç Pagès Jordà, dissenyadores de moda com ara Cèlia Vela, activistes del circ com Genís Matabosch o emprenedors tecnològics com Dídac Lee o Maite Oliva. Tots ells nodreixen aquest ecosistema que no para de regalar-nos gent amb potencial que neixen també a l’ombra i a la llum d’un homenot universal, que amb les seves fílies i les seves fòbies ha ajudat a transformar una ciutat, el seu caràcter fins i tot i la seva reputació mundial. Amb tot, el camí és llarg i el grau d’exigència ha de ser alt per part de la ciutat vers el museu i viceversa, perquè la gestió d’aquests primers 40 anys de Teatre-Museu ens ha demostrat que des de les noves centralitats, i infraestructures com per exemple el TAV així també ho palesen, podem esdevenir referència; potser ja el centre del món s’està desplaçant de Perpinyà a Figueres. I sempre implicant-nos-hi al màxim, sense malmetre el nostre entorn i on la pluralitat suma i no resta, aquí el menys no és més, el logaritme és un altre.
(*) Alcaldessa de Figueres