Quan els apocalíptics són integrats

En l’àmbit de l’art, en el nostre context existeix una marcada tendència cap a l’apocalíptic. És igual que siguin temps de crisi o no, quan es construïen centres d’art, les galeries acudien a fires amb alegria i els artistes trobaven tallers barats la queixa també campava a pler. Clar, he començat parlant d’apocalipsi quan en realitat citava aquesta marcada tendència cap a una queixa que no fa res més que abonar el camp a la mediocritat. També és igual el fòrum o la circumstància de què es tracti, sempre trobem professionals de l’art disposats a desgranar una sèrie de queixes sense proposar res. Hi ha arguments prototípics, com que l’administració no compleix (tancaments de centres, retallades pressupostàries); n’hi ha que tiren pilotes fora, com els que diuen que els mitjans de comunicació no fan cas (més aviat no fan cas del gust de tots…); n’hi ha que peguen a dins, com els que afirmen que els crítics escrivim malament (demano perdó si és el cas però, com deia l’escorpí a la rata, és el meu caràcter i no puc evitar-ho); que els galeristes només es preocupen del seu negoci (?)… I així es van perdent fòrums, col·loquis, cursos, etc. sense possibilitat de parlar. Efectivament, la queixa no es planteja tant com una opció crítica, fruit d’un statement o una posició crítica, sinó com una excusa per esquivar el parlar, la possibilitat de dir alguna cosa. Per aquest motiu, recentment he recuperat la cèlebre frase de Beuys sobre la sobrevaloració del silenci en Duchamp: “El silenci està sobrevalorat.” Aquest silenci cobra formes curioses que impliquen no mullar-se, no parlar o no posar idees sobre la taula. La queixa, hi insisteixo, apareix com una manera d’acollir aquesta absència d’idees. I així, en el fons, no fa res més que donar més arguments per a la queixa constant, perquè omple el terreny de vacuïtat i ho va assecant i assecant. Recordant ara Becquer i les seves pupil·les blaves: la queixa ets tu. Al final d’El vividor, la fantàstica pel·lícula sobre el billar de Robert Rossen, després que Paul Newman perdés contra el Gros de Minessota, el seu agent l’acusa amb ràbia i li diu que tenia mil motius per perdre i només un per guanyar. En art i en cultura no es tracta de guanyar res, encara que sí de perdre. De perdre audiències, per exemple quan es considera que deu persones no són públic i, no obstant això, crec que cal respondre davant de cada lector, cada visitant, cada oïdor perquè s’han pres la molèstia de llegir-te, visitar-te o sentir-te. Només per això em considero un privilegiat. Així que, en lloc de buscar mil raons per queixar-me, intento buscar un sol motiu per parlar: tenir alguna cosa a dir. Encara que aquesta alguna cosa, de vegades, tingui la forma de queixa sobre la queixa i corri el perill de contribuir a aquesta mediocritat que ens inunda i ofega. A la imatge, El vividor de Robert Rossen.