L’Ajuntament adquireix una carta portolana de Guillem Soler

L’Ajuntament de Barcelona ha adquirit una carta portolana del mestre cartògraf Guillem Soler (s. XIV) a la casa Daniel Crouch Rare Books de Londres. El fragment adquirit per la ciutat de Barcelona és un dels únics deu exemplars supervivents arreu del món de la producció cartogràfica catalana del segle XIV. Per altra banda, dels 43 testimonis catalans medievals supervivents, només un, la carta de Gabriel de Vallseca de 1439 (propietat de la Biblioteca de Catalunya, però cedida en comodat al Museu Marítim de Barcelona), es conservava fins ara dins la Península Ibèrica. Era l’única obra que, in extremis, va ser lliurada de l’exili que havien patit totes les altres, gràcies a una subscripció pública que, entre 1917 i 1922, va permetre a l’Institut d’Estudis Catalans acabar de pagar l’elevada suma de diners —60.000 pessetes de l’any 1917— que calien per evitar que fos exportada a França. Així doncs, fins avui, no es conservava un sol testimoni de la reconeguda cartografia catalana del segle XIV ni a Catalunya ni a tota la resta de la Península Ibèrica. Es tracta d’un material molt rar i poc assequible: la darrera venda d’un exemple similar de carta portolana del segle XIV fou a la casa de subhastes Sotheby’s el 1980, i es tractava d’una peça itàlica, no d’una carta catalana. Hi ha diversos aspectes que subratllen la peculiaritat i rellevància d’aquest fragment. El primer que, per la comparació sistemàtica de l’escriptura, de la toponímia, de l’escala gràfica i de la representació de la ciutat de Tlemecen que porta, pot ser atribuït amb certesa al taller d’un cartògraf mallorquí ben conegut, el del mestre cristià Guillem Soler. Guillem va ser el fundador d’una nissaga de cinc generacions de cartògrafs cristians, la dels Soler, que va fer la competència al taller del jueu Cresques Abraham (l’autor del mític Atles català) i del seu fill i continuador Jafudà Cresques, convertit al cristianisme amb el nom de Jaume Ribes. Del cartògraf Guillem Soler, documentat en actiu a Mallorca entre 1368 i 1400, només es coneixien fins ara dues cartes nàutiques: una utilitària conservada a l’Archivio di Stato di Firenze (datada l’any 1385), i una altra conservada a la Bibliothèque Nationale de France (signada, però sense datar). Tanmateix, la comparació de la toponímia del fragment adquirit per l’Ajuntament de Barcelona amb la que presenten aquestes altres dues cartes, i amb la que inclou l’Atles català de 1375, indiquen que es tracta d’una peça més antiga, coetània de l’Atles català o fins i tot algun any anterior. Es tracta, doncs, de l’obra més antiga del taller de Guillem Soler que ha pervingut, i d’un dels primers testimonis de cartografia nàutica catalana que han aconseguit sobreviure fins al segle XXI. Fins ara, la ciutat de Barcelona conservava, gràcies a la subscripció pública iniciada per l’Institut d’Estudis Catalans, l’única carta nàutica catalana medieval de la Península Ibèrica, la de Gabriel de Vallseca de 1439. Malgrat la seva gran espectacularitat visual i la seva inqüestionable rellevància artística, per aquelles dates ja feia un segle que la cultura catalana produïa i exportava obres de cartografia nàutica, la immensa majoria de les quals no pertanyien, a més, al sector de les obres de luxe que la carta de Vallseca representa. Les obres de luxe, per la seva espectacularitat i per haver-se conservat a contexts palatins o eclesiàstics, han arribat bastant ben representades a l’època contemporània, malgrat que, en realitat, van ser una excepció productiva. Al contrari, les cartes utilitàries, com el fragment que ara ha adquirit l’Ajuntament de Barcelona, ben poques vegades han aconseguit sobreviure completes, i no gaire més sovint de manera fragmentària, tallades i reaprofitades com a material de relligadura de llibres posteriors, com en aquest cas. Aquest fragment de carta portolana ve a omplir, doncs, un gran buit patrimonial, en posar davant dels ulls de l’espectador el que va ser realment la norma productiva de la cartografia catalana medieval: una gran quantitat de cartes utilitàries relativament barates que, per això mateix, es van difondre extraordinàriament ja durant el mateix segle XIV, i que van constituir una de les aportacions més rellevants de la cultura catalana medieval al patrimoni cultural de la Humanitat. Així ho van saber reconèixer immediatament estrangers tan il·lustres com el matemàtic, astrònom i poeta toscà Paolo dell’Abbaco, el qual, l’any 1350, no va dubtar a fer servir la denominació “mappamondo da Maiolica” per identificar davant dels seus lectors la nova tècnica cartogràfica que la cultura catalana distribuïa des del port de Ciutat de Mallorca. Aquesta carta passarà a formar part del fons de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i s’exposarà durant el 2015 juntament amb una reproducció a gran escala de la carta produïda gràcies a la col·laboració de Hewlett Packard.