Dalí, geni i figura

És sabut que Dalí és una font inesgotable d’anècdotes i dites, totes originals i sorprenents. La causa n’és probablement la barreja permanent i volgudament exacerbada d’espontaneïtat extrema i ampul·losa artificiositat i el resultat natural d’aquesta col·lisió sol ser el que coneixem comunament per subversió. És lògic, doncs, que en els més petits detalls de la seva vida quotidiana brollin incomptables flors precioses, amb massa espines potser per al gust mitjà. I és que l’animalet innocent, floral i silvestre de Harry Langdon es converteix en Dalí, gràcies a una agressiva teatralitat (el braç que trenca plomes i pinzells, el puny que pica i fa tremolar la taula dels platós, el bastó que esclafa el terra), en un goril·la salvatge i violent, però igual de candorós. Sense candidesa ningú pot representar una caricatura tan despietada de si mateix, i només Dalí pot fer-ho amb tanta passió, profunditat i determinació. Per això és inoblidable. De les darreres anècdotes inèdites, almenys per a mi, en destacaria una que explica Cecil Beaton en els seus dietaris. Val a dir de passada que el famós fotògraf era conegut per l’acidesa i esperit crític que dominaven la seva personalitat, especialment en l’aspecte mundà (no en va, Jean Cocteau el va motejar de manera meravellosa com a Malice in Wonderland). Beaton, que no coneixia Dalí, un dia el visita a l’hotel Saint Regis de Nova York. A part de constatar des del primer moment que el pintor és “una gran personalitat i realment encantador, enginyós i molt divertit”, es fixa en una mena de petita muntanya feta d’un material estrany de color fosc en un costat de la suite. S’adona que el material és xocolata i després li expliquen que l’hotel deixa a totes les habitacions cada dia una xocolatina rodona, d’una mida més grossa del que és habitual. Dalí, en comptes de menjar-se-les o llençar-les, les reparteix per tota l’habitació (com si fossin formigues gegants) i les amuntega en un costat perquè li recordin tots i cada un dels dies de felicitat i èxit passats en aquell sumptuós hotel. La xocolata, lògicament, es va desfent i així aquells centenars de xocolatines van formant aquella muntanyeta viscosa que el diví es nega a permetre que retirin: I loved him for being such an original individual, conclou Beaton. És també en aquest fastuós Saint Regis on Gala es nega sistemàticament cada any a ser retratada per Warhol, amb una perseverança encara més forta que els obstinats intents d’aquest, any rere any, per convèncer-la (Gala va ser, de fet, el retrat més vanament desitjat per Warhol durant tota la seva vida). Ho explica Bob Colacello en el seu extraordinari llibre sobre Warhol, Holly Terror –recentment reeditat–, que va assistir a diverses d’aquestes temptatives del pintor pop. En una d’aquestes, i després que Gala es queixés que els retrats de Warhol eren massa cars, quan aquest li proposa de fer un intercanvi amb una obra de Dalí, aquesta li etziba amb un to fortament despectiu: “Jo no canvio una pintura a l’oli de Dalí per una foto teva.” Foto: © Joan Vehí. Cadaqués, 2014. Drets d'Imatge de Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí. Figueres, 2014.