Art Basel 2014: una cita imprescindible

Qualificada per The New York Times com els Jocs Olímpics de l’art, la 44a edició de la Fira d’Art Basel afronta amb optimisme la crisi mundial que encara persisteix; una fira del més alt nivell que posa a prova el mercat de l’art. Un escenari molt especial que ha convertit el món de l’art en un dels valors refugi per al capital internacional. La ciutat de Basilea esdevé cada mes de juny l’epicentre mundial de l’art modern i contemporani. Alguns l’han qualificat com un museu efímer en què 285 galeries del més alt nivell de 34 països representen més de 4.000 artistes. Serveix per escalfar motors i per preveure esdeveniments que tindran lloc en un futur pròxim; una fira que actua com un laboratori de proves entre artistes consagrats i noves promeses. Però també es comporta com un termòmetre en el qual es mesura el pols del mercat de l’art. La fira d’enguany es va agrupar en tres seccions: en el Hall 1 –en dos nivells– se situaven les galeries –no oblidem els rigorosos controls d’admissió, només aquest any se n’han rebutjat més de 700–. En el superior, l’art més emergent i radical, les últimes novetats. A la planta inferior, totes les tendències i estils, des de les avantguardes històriques fins a les darreres propostes emergents més radicals. Un dels artistes més representats ha estat Alexander Calder. Una cinquantena d’escultures estaven a la venda; obres que difícilment arribaran a museus i a institucions per l’elevada cotització d’aquest artista. Calder s’ha posicionat com un dels valors-refugi més segurs del mercat al costat de Picasso, Miró, Basquiat, Giacometti, Warhol o bé Cy Tombly. Sense oblidar Gerard Ricther, que, amb una extraordinària exposició a la Fundació Beyeler, es confirma com una de les mostres de l’any. Un Gerard Richter que se situa com un dels artistes més sol·licitats i alhora més cars del mercat. No oblidem que ocupa el número 7 del rànquing d’artistes més venuts el 2013 en subhastes internacionals, amb 165.800.000 dòlars. Pel que fa a l’Estat espanyol, solament sis galeries hi han participat. Juana de Aizpuru –una veterana en aquesta fira– ho celebrava en el moment d’inaugurar amb diversos punts vermells, això sí, amb artistes internacionals. Helga de Alvear, amb una aposta decidida, mostrava Santiago Sierra com un valor ferm, sòlid i ple de contingut. Elvira González, amb obres de Chillida, Calder o Palazuelo i, finalment, Projecte SD. En la secció d’edicions, Polígrafa Obra Gràfica apostava pels seus artistes més internacionals i, en la secció Feature, la valenciana Espaivisor, que s’estrenava per primera vegada. D’altres com ara Picasso, Miró, Tàpies, Plensa, Juan Uslé o Ana Mendieta, estaven representats en altres àmbits. D’altra banda, el Hall 2 presentava grans formats, un veritable espectacle, mentre que el Hall 3 exhibia 14 Rooms, una mostra de performances d’artistes com ara Damien Hirst, Marina Abramovic o Bruce Nauman, que es va organitzar en col·laboració amb la Fundació Beyeler. Les primeres 48 hores van marcar el destí de la fira i els comentaris dels galeristes mostraven una alegria evident. Els punts vermells no enganyaven, tret que fos un esquer per fer picar els nous col·leccionistes, cosa poc probable. La gran majoria de les operacions es tanquen després de la fira, als despatxos privats i, per descomptat, amb xifres multimilionàries. Sens dubte, Art Basel marca el zenit de l’art modern i contemporani; la fira de les fires és la cita imprescindible de l’any. A la imatge, Art Basel 2014.