M.A. Raventós: una trajectòria en ferm

En la trajectòria de Maria Assumpció Raventós hi ha tres o quatre accions i actituds que poden ser considerades ben fermes: a) que sent la necessitat d’actuar i d’intervenir sempre que hi hagi qüestions referides a l’acció creativa de formes (és la persona i l’artista que més ha intervingut en la promoció i creació de grups, entitats, associacions, perquè la creativitat trobés els seus solcs de desenvolupament socialment possibles); b) que és sensible a totes les presències formals que puguin oferir les coses (el seu contacte directe des de ben petita amb la natura generadora de vida i de fruits li va desvetllar l’atenció en cada forma, en cada presència, en cada grumoll insignificant de matèria, viva o inert, en els quals hi havia sempre la presència futura de sensibilitat, d’emoció de generació d’altres formes que sorgirien d’aquelles aparentment extingides o exhaustes); c) que els colors són determinants, però encara ho són més les textures –enteses com a suports, matèries, mitjans i maneres, procediments, tècniques i/o habilitats– amb les quals el món entorn s’ofereix, i d) finalment, Maria Assumpció Raventós mai s’ha limitat a elaborar els seus objectes plàstics com diuen les normes o les regles que les coses s’han de fer, sinó que sempre ha optat per la seva, de solució, aquella que ella creia més avinent i adient per a cada situació, circumstància o ocasió en què li era possible actuar per sentit i responsabilitat personal o per interès social, l’altra gran dimensió de la Maria Assumpció. En tot aquest paquet hi hauríem d’afegir que en el fons també Maria Assumpció té un sentit de l’aventura i del risc: ha navegat per uns mars reals inesperats per una persona de terra endins i ben pagesa, com puguin ser els camps del Penedès, terres elles mateixes generadores de diversitat en cadascun dels seus trams i fragments terrosos. Aquest anar pel món de mica en mica, en relació amb diferents inquietuds ocasionals, l’ha plasmat en la seva obra, i ho ha fet sempre des de la subjectivitat; és a dir, des de la inquietud de la modernitat. Hi podríem afegir que aquesta diversitat compositiva de la seva persona s’ha exterioritzat com a pintora, gravadora, dibuixant, tapissera i, si s’esqueia, com a escultora. Totes aquestes diferents maneres de composició i de creació finalment s’han recollit en un llibre il·lustrat i comentat que ens mostra l’artista des dels angles més insospitats i creatius. El llibre no és un succedani de la seva obra, sinó, només, el document de la seva realitat creativa Un darrer apunt, provocat per l’obra i per l’artista i la seva circumstància: potser que Catalunya comenci a tenir en compte la totalitat dels seus creadors. Un país és una realitat global i no només l’escuma, que, no ho oblidem, aquesta, molt sovint, no és res més que l’esclat oportú d’una actualitat transitòria. Esperem un museu de les arts plàstiques catalanes contemporànies. A la imatge, Homenatge a Baltasar Porcel de M.A. Raventós.