Adéu, Dalí, adéu!

Què hem de fer amb Dalí d’ara endavant? Sens dubte, mantenir-lo com a reclam turístic, encara que alguns amics empordanesos s’emprenyaran amb mi. Seria absurd desaprofitar la potència d’atracció d’una figura artística d’aquest calibre. Malgrat que encara generi assumptes pendents, bàsicament la seva relació amb el franquisme (o, ras i curt, els seus permanents vaivens ideològics) i la seva conversió d’artista convencional en personatge mediàtic. Fa vint-i-cinc anys que escric sobre Dalí i, en aquest temps, he après que són precisament aquests assumptes pendents els que fan que l’estudi de l’artista sigui tan fascinant. Perquè les seves paradoxes, les seves incoherències, les seves traïcions, les seves pallassades mai no són gratuïtes. Dalí va fer o va dir, però tot el que l’envolta no fa res més que incomodar-nos i no hi ha res millor que un artista incòmode, paradoxal, d’aquells que no pots estudiar amb els models canònics per engrescar el coneixement. Aquest reclam turístic, però, i tots aquests problemes que ens genera Dalí com a artista torracollons (si se’m permet la llufa) acabaran aviat. O poden acabar just en el moment en què Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa. Al capdavall, cal recordar que el mestre, després d’haver rebut atencions i distincions de tota mena per part de la Generalitat pujoliana, en morir va deixar molts amb un pam de nas en llegar tota la seva obra a l’Estat espanyol. Aleshores, els voltors de la cultura hispana (amb Tomàs Llorens al capdavant) van córrer a emportar-se les millors pintures cap al Reina Sofia. Però això Dalí ja ho devia saber! Ell des de ben aviat va anar dues passes per davant dels seus coetanis, dels seus intèrprets. Era un munífic jugador d’escacs de la vida real. Quan Catalunya sigui independent, els voltors (siguin d’ultradreta o d’esquerres, es diguin Wert o Tomàs Llorens) aniran per la presa, adduiran que Dalí va llegar el seu fons a l’Estat espanyol, no a un Estat català. I s’emportaran la Fundació Dalí de Figueres, i el reclam turístic s’esvairà i, al cap d’un temps, els empordanesos ho enyoraran. O els dos estats jugaran amb els papers dalinians, com amb els papers de Salamanca, però invertint l’ordre dels factors. Queda una possibilitat, encara: que la Fundació es quedi a Figueres com una mena de delegació espanyola, com un Guggenheim o un Hermitage en territori català. No m’estranyaria que tot això Dalí, també ho hagués previst. Ell, tan murri. No ens hi hem d’amoïnar, però. Sigui català o sigui espanyol, continuarà sent un artista especial, continuarà incomodant-nos. O, almenys, Dalí així ho hauria volgut. Foto: © Joan Vehí. Cadaqués, 2014. Drets d’Imatge de Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí. Figueres, 2014.