Please/Pay/Attention/Please

James Lee Byars ho va escriure l’any 1968: “I founded a fictitious museum in New York in ‘68 and collected 1.000.000 minutes of attention to xou.”  Aquest mateix any, Andy Warhol va fer tota una declaració de principis al catàleg d’una exposició en el Moderna Museet d’Estocolm: “In the future, everyone will be world-famous for 15 minutes.” Bruce Nauman és un altre exemple d’artista que contínuament ha demandat l’atenció de l’espectador, de vegades mitjançant ordres explícites (Please/Pay/Attention/Please, 1973 i Pay attention, 1973).  Encara que les intencions en tots aquests casos eren molt diferents, tots tres apuntaven cap a alguna cosa que, ja entrat el segle XXI, s’ha convertit en un bé escàs: l’atenció. És curiós que, mentre les formes de vida contemporània ens obliguen a ser multitasques (estiguem o no capacitats per a això), cada vegada hi ha més casos de diagnòstics infantils de síndrome de falta d’atenció.  No pot ser de cap més manera. Ens hem acostumat a parlar per telèfon mentre fem una recerca al Google, al mateix temps que tenim obertes diverses pestanyes al navegador per anar consultant les diferents xarxes socials de les quals formem part (i a les quals hem d’alimentar d’alguna manera si no volem desaparèixer del mapa social i virtual). Esgotador! I, en el fons, poc eficient. La nostra concentració està constantment fragmentada. Una de les primeres persones que va introduir el concepte d’economia de l’atenció va ser l’economista i especialista en les ciències socials Herbert A. Simon en el seu article Designing Organizations for an Information-Rich World, escrit el 1971, referint-se al fet que la riquesa d’informació implica la mort d’una altra cosa; això és, de l’atenció dels receptors, de manera que la sobreabundància d’informació crea una pobresa d’atenció i una necessitat de localitzar aquesta eficaçment. Els publicistes ho van descobrir fa temps i per això en les seves estratègies consideren essencial captar l’atenció d’un possible client que acabi adquirint un determinat producte o servei. Però hem arribat a un punt en el qual la finalitat buscada ja no és aquest acte final de la compra, sinó atreure l’atenció, que s’ha convertit en un objectiu en si mateix. Alguns estrategues econòmics no només parlen de l’economia de l’atenció, sinó també de transaccions d’atenció. En art, la necessitat d’atenció sempre ha estat aquí, en l’anhel d’exposar-se i de ser escoltats i benvolguts. Ara aquesta urgència per ser present es tradueix en una multiplicació d’esdeveniments i activitats; que passin moltes coses. El risc és passar desapercebut o que els dos segons de visibilitat (que segurament és en el que s’han convertit els 15 minuts de fama de Warhol) passin massa ràpidament. A la imatge, Square Dance, 1967/1968, Bruce Nauman. Col·lecció Macba.