14a Biennal de Venècia: empeltar l'arquitectura

Del 7 de juny al 23 de novembre, Venècia és escenari, als pavellons dels Giardini i de l’Arsenal, de la 14a Biennal Internacional d’Arquitectura, pensada per Rem Koolhaas i que, sota el títol de Fundamentals, ens proposa una reflexió veritablement molt atractiva sobre els principals problemes de les intervencions arquitectòniques d’avui sota angles històrics molt concrets orientats tant a fer un balanç com a pensar el futur. Tres grans sectors agrupen les temàtiques. A l’Arsenal es concentra la presentació italiana amb totes les seves potencialitats i contradiccions però amb una visió molt àmplia que insisteix en les confluències entre arquitectura, dansa, cinema, teatre i música. El tema col·lectiu, Absorbing Modernity, 1914-2014, surt dels Giardini i de l’Arsenal per difondre’s per la ciutat. Al pavelló central, Elements of Architecture, s’ofereix una visió històrica per tipologies funcionals de l’arquitectura, dels terres als sostres, de les escales a les finestres. Entre els 21 esdeveniments col·laterals, seleccionats per Koolhaas, destaca el pavelló de Catalunya. I ho dic sense cap xovinisme. Ja en la darrera Biennal el pavelló català, que s’hi presentava per primera vegada, va destacar per la seva visibilitat, quan qui camina per Venècia i va cap a l’antiga catedral, avui en un lloc una mica perifèric de la ciutat, San Pietro di Castello, passa el pont que porta cap a aquella zona i, de cop, a l’altra banda de l’aigua, a les antigues drassanes de Castello, percep una bona imatge de Catalunya a l’exterior. L’Institut Ramon Llull i els comissaris, J. Torrents i Alegre, G. Carabí Bescós i J. Ribas Boldú han sabut fer sobresortir la imatge de Catalunya en un sector, l’arquitectura actual, en el qual la qualitat dels arquitectes que pugen és excepcional. Grafting Architecture. Catalonia at Venice està tenint molt d’èxit. Empeltar és un concepte que, quan es refereix a l’arquitectura, vol dir una actitud que consisteix a intervenir en obres del passat més o menys llunyà per garantir la seva actualització cap al futur. La casa Bofarull (1913-1933), de Josep Maria Jujol (1879-1949), serveix per mostrar el respecte pel passat i l’actualització d’una idea, segons el projecte de Josep Torrents, que, a través dels més de cent dibuixos conservats, observa la manera de fer de Jujol, el seu diàleg amb les preexistències i la natura, i amb els estímuls que l’arquitecte va anar rebent durant les dues dècades que va durar l’obra. Si Jujol era un pioner en la pràctica d’inserir nous estrats en edificis existents, ara els arquitectes catalans del segle XXI es mostren experts en l’empelt d’una nova arquitectura en una construcció del passat i la percepció posterior de l’edifici resultant. Així, hi trobem projectes i realitzacions que van des dels apartaments de les golfes de la Pedrera (1953-1955, F.J. Barba Corsini), la restauració de l’església de l’Hospitalet a Eivissa (1981-1984, J. Antonio Martínez Lapeña, E. Torres Tur) o l’IES La Llauna de Badalona (1984-1986, C. Pinós, E. Miralles), fins al projecte de revitalització del districte d’Adhamiya a Bagdad (2012-en procés, AV62, P. García, P. Azara). La torre de l’Hospitalet de Llobregat, l’abocador de Begues, el Casal Balaguer de Palma, la clínica d’Arenys de Munt, l’espai transmissor d’Artesa de Segre, les estacions de metro de la línia 9 de Barcelona,... no ho puc esmentar tot. Si el teatre/espai públic La Lira de Ripoll (2004-2011, RCR, J. Puigcorbé) ha generat debat al poble, he triat més aviat l’auditori de l’església de Sant Francesc a Santpedor (2003-2011), de David Closes, perquè em sembla el millor exemple d’intervenció, alhora respectuosa i radical, que pot generar admiració i irada hostilitat alhora. A la imatge, Auditori de l’església de Sant Francesc a Santpedor (2003-2011), de David Closes.